El genocidi del poble palestí i la destrucció de Gaza ha estat una prova de laboratori de l’imperialisme per veure la reacció de la resta del món, i marca una inflexió molt perillosa de la política ianqui.
I s’imposa als pobles i fa perillar la pau, mentre el silenci dels països del món, en el marc de les seves competències governamentals, ha estat superat pels seus pobles, que han denunciat els crims en manifestacions massives, i han acabat silenciant-se per l’engany d’un acord d’alto el foc que Israel no ha respectat, ni respectarà, i ha assassinat més de 500 palestins des d’octubre del 2025.
Aquesta manera d’actuar del “sionisme” jueu amb la complicitat de l’imperialisme ianqui, sense respectar cap dret internacional, està totalment sostinguda pel silenci de la resta de països capitalistes.
Vivim un període de canvis en l’economia capitalista, en una fase d’esgotament del sistema, dins de l’imperialisme occidental, que entra en contradicció amb les economies emergents que, dins de la competència en el domini dels mercats i d’altres estructures econòmiques a Àsia, Àfrica, Amèrica central i del sud, i Europa, han donat peu a la creació d’un altre sistema per al comerç mundial en el marc de les seves pròpies monedes.
Des del 1945, la capacitat dels EUA de convertir el dòlar en la moneda de canvi per al comerç mundial, acordat amb els seus aliats europeus, al final de la Segona Guerra Mundial, li ha permès emetre dòlars permanentment fins que, el 1971, el dòlar existent en el món superava el valor de la reserva d’or dels EUA, la qual cosa hauria suposat un col·lapse en l’economia ianqui, i per això va decidir donar-li un valor infinit com la moneda de canvi en el mercat del petroli, previ acord amb l’Aràbia Saudita, a canvi, els EUA asseguraria militarment la monarquia alauita. La riquesa generada amb el dòlar ha permès als EUA pagar els interessos del seu deute públic i finançar totes les seves guerres sense un cost inflacionari en la seva economia en aquests anys anteriors.
Aquesta situació de domini unilateral va portar a les economies emergents, el Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina, Sud-àfrica, Egipte, Etiòpia, l’Iran i Unió dels Emirats Àrabs, Indonèsia, Cuba, Colòmbia, Algèria, Bielorússia, Bolívia, Indonèsia, el Kazakhstan, Malàisia, Nigèria, Tailàndia, Turquia, Uganda, Uzbekistan i Vietnam, formar part del BRICS, que suposen més de la meitat de la població mundial i més del 40% del PIB mundial. Així s’ha consolidat aquesta estructura financera alternativa, i ha provocat una crisi en el dòlar com a reserva mundial i contra el poder de tota l’estructura de l’economia i el poder militar dels EUA en el món, i situa fora del Fons Monetari Internacional i del Banc mundial els membres del BRICS, i els allibera del domini imperialista.
Ara l’economia dels EUA entra en recessió amb un deute públic de 38,3 bilions de dòlars, un 120,8% del PIB, i una mica més d’un terç del deute mundial. L’amortització última s’aproxima a 9,2 bilions de dòlars d’aquest deute que no pot pagar. Això és el que ha generat l’increment tan elevat dels aranzels anunciats per Donald Trump i ha portat a un empobriment de la població dels EUA. Europa segueix aquesta tendència global. El panorama a mitjà i llarg termini incrementarà la crisi actual que està portant un increment del feixisme als EUA i Europa.
Davant aquesta crisi estructural a la fase final del capitalisme, l’imperialisme ha decidit imposar-se, sense cap mena de pudor, al guardià del món i ha traspassat totes les línies vermelles que s’han anat imposant en la geopolítica mundial. Es repeteix la història dels anys trenta a Europa, però ara la resta del món és molt més forta i s’està organitzant, la qual cosa porta al fet que l’imperialisme reforci el seu aparell de guerra per frenar aquest procés que encapçala la Xina.
Donald Trump ho ha dit fort i clar aquests dies, això és el començament d’un procés de guerra sense quarter utilitzant totes les seves eines per sotmetre a la resta de països. La invasió de Veneçuela aquest 4 de gener de matinada, amb més de 40 assassinats de població civil i el segrest de Nicolás Maduro i la seva esposa al seu recinte presidencial, fins i tot ha fet pública la llista dels països que té en llista per actuar de la mateixa manera (Colòmbia, Cuba i Mèxic). Anar donant cops d’efecte ràpid, eliminant líders de Llatinoamèrica per anar ampliant la seva àrea d’influència i retirada al seu “cau”. Altres països d’Àfrica es poden trobar en la mateixa situació que Veneçuela, pel mateix motiu, tenen petroli que els ianquis no controlen com Nigèria, Angola, Guinea Equatorial, Gabon, el Senegal i Mauritània.
Però els EUA actuals no són els del 1941, ni la resta del món és el que era. Ara no podrien suportar una guerra de llarg abast, la seva economia no li ho permet, per la qual cosa apliquen les estratègies de la guerra de guerrilles. Anar afeblint els seus adversaris en el marc dels processos de les democràcies occidentals i anar conquistant espais de poder en les pròpies institucions de la democràcia parlamentària. On l’esquerra es troba molt afeblida.
El feixisme torna a aparèixer en l’escenari mundial, carregat d’odi i encapçalat pel seu màxim líder, Donald Trump, que ja està preparant els seus peons, en el marc d’Europa, utilitzant el seu cos diplomàtic com a tascó en favor dels grups feixistes del continent europeu, posant al seu servei els recursos necessaris perquè governin a la Unió Europea.
Aquesta situació col·loca l’esquerra europea en un escenari de feblesa extrema, fruit de la pèrdua ideològica i de projecte real de canvi. La radicalització del sistema capitalista té davant una esquerra que no pot anar més enllà de les seves pròpies contradiccions. A Espanya s’ha tingut l’oportunitat de forçar un canvi de rumb en la política des del govern de coalició, però la mediocritat de part dels seus dirigents ens ha portat a la pèrdua de la confiança dels seus electors.
El 2019, la ceguesa de l’acord de coalició en el govern central ens va portar a veure VOX com una cosa passatgera. Ara, Santiago Abascal és l’home de Donald Trump a Espanya. Aquesta és la realitat, encara que seguim sense veure-ho. Pedro Sánchez va venir a la nostra història per impedir que realment hi hagués un govern que obrís esquerdes doloroses en la política d’aliances amb l’imperialisme. Les bases que va portar Franco segueixen aquí, i són el portaavions dels ianquis en el sud d’Europa. I ens diem “lliures”.
Hem de reforçar l’organització de la societat civil davant del perill imperialista. Cal aparcar les diferències de les esquerres davant d’un enemic comú, el feixisme com a alternativa política de l’OTAN, però el feixisme és més que això, és la mort de la vida disfressada d’alternativa als col·lectius sense alternativa. Els nostres objectius de combat han de ser els que atemptin més directament contra els interessos imperialistes. Està bé fer concentracions ciutadanes, però això només no ajuda l’avanç dels nostres objectius per a la pau mundial. El feixisme ja porta una estratègia comuna en l’àmbit mundial. Els països més rics, el G20, també tenen objectius en comú, però l’esquerra camina cada grupet amb la seva estratègia pròpia, sense establir objectius compartits.
Ara té més força que mai aquesta consigna tan abanderada en el segle XX, “el poble unit mai serà vençut”. És l’hora de la revolució per la vida, com diu Gustavo Petro, aquest ha de ser el far que ens il·lumini. El final ja està assenyalat i debatut entre els grups de poder mundial. Ens morim amb el canvi climàtic, o ens maten amb les armes de l’imperialisme ianqui i israelita, o ens maten a poc a poc restringint-nos el bàsic per a la vida, l’alimentació i la sanitat pública. O aprenem a mirar amb consciència de classe aquest món i així començarem a veure com ha de ser el camí a seguir.
Cap on dirigir la nostra lluita és fàcil, però arriscada, allà on hi hagi l’imperialisme en les seves seus diplomàtiques, polítiques, o econòmiques, allà hem d’acudir a dir-los qui som i què volem.