Ens vas deixar fa uns dies, injustament, i encara és viu i present el teu magnífic i dolç somriure. Eres una dona i una persona necessària, vital, una simfonia de força, de colors, de valentia i de sensibilitat, que ningú va poder frenar mai.
La teva mirada brillant era com una tempesta de llum i al teu costat els murs es tornaven transparents, ja que, per a tu, la dignitat era com l'aire que respirem.
Advocada, obrera amb consciència de classe, lluitadora pels drets al Casal de la Dona i altres entitats, dinamitzadora d'activitats culturals com Treure Ball i molt més. Però deixa'm recordar, un dia com avui, quan fa uns 7 o 8 anys ens vas anar engrescant, amb el teu entusiasme màgic, de la necessitat de crear una Comissió de Defensa dels Drets Humans al Col·legi d'Advocats, tota una proesa i una contradicció a l'abast de molt poca gent... (Uns advocats defensant els DDHH? Però si no és aquesta ja la seva obligació?) Doncs no! Mancava crear aquest nucli dins del col·legi i fer un col·legi obert a la ciutadania i a les lluites pels drets, amb transparència, amb valentia, amb transversalitat. I així ho vam fer! Araceli! Contra tot i contra totes les barreres. Avui, la Comissió de Defensa dels DDHH del Col·legi d'Advocats de Terrassa està plenament consolidada i és una de les comissions més nombroses, més actives i més influents del col·legi.
No defallirem, Araceli, perquè es compleixi el teu somni de lluita pels DDHH, en tots els fronts, i que el teu esperit i el teu somriure de revolta estiguin presents sempre i a tot arreu i quan anem a les escoles a parlar amb els nens i nenes (et recordes, Araceli, de com t'agradava veure aquelles cares innocents, transparents i plenes d'esperança per un món millor?)... Doncs quan anem a parlar de DDHH amb els nens i nenes els explicarem que cal que totes i tots tinguin una sensibilitat, una consciència, una força, una valentia i un sentit de la solidaritat com els que tenies tu, Araceli, perquè aquesta és l'única forma de transformar aquesta societat, sense sentit, en una societat més lliure i més feliç.
Fa pocs dies que ha començat la primavera, i justament aquests dies estic rellegint l'última i tràgica novel·la de la gran Mercè Rodoreda, que es diu "La mort i la primavera", quina casualitat!
Doncs la Mercè Rodoreda transmet en aquesta novel·la un símbol molt bonic que és que, després de la tràgica mort, les ànimes es converteixen en papallones que volen i volen i al començar la primavera omplen de color i de vida la nostra mare natura... I els nostres sentiments.
Ara sé, Araceli, que seràs la nostra papallona que per sempre ens marcarà el camí de la llibertat i de l'amor!
Seràs el nostre clavell perpetu a la solapa o dins el nostre cor.
La teva mirada brillant era com una tempesta de llum i al teu costat els murs es tornaven transparents, ja que, per a tu, la dignitat era com l'aire que respirem.
Amb la teva valentia i força podíem aixecar la Lluna i trencar-la en milions de bocins d'estel i, a cada estel, posar-hi un dret, una esperança, un desig. Intentarem que aquesta força màgica que ens has deixat a dins vagi creixent i creixent, com una gran onada de justícia i solidaritat, aquesta mateixa que ara ens neguen uns governs europeus plens de cobdícia, insensibilitat, xenofòbia i desmemòria irracional.
Gràcies, companya, per la teva consciència d'obrera.
Gràcies per la teva essència de dona llibertària.
Gràcies per travessar junts aquest mar hostil.
Gràcies per ser, no altar del cel, sinó altar a la terra.
L'autor és advocat i membre de la Comissió de Defensa dels Drets Humans del Col·legi d'Advocats de Terrassa