Pensament únic televisat

En Sala Martín, més enllà de les seves estudiades extravagàncies, és un "animal televisiu". Un d'aquells personatges que funcionen davant les cà-meres, que donen joc, que provoquen, que dominen el llenguatge del mitjà. Ara hi ha qui s'escandalitza pel cost del seu programa "Economia en colors", a TV3, uns quatre-cents mil euros per a vuit programes, dels quals a ell li'n corresponien uns seixanta mil. Pocs o molts diners? Depèn. La veritat, no sembla cap bestiesa, tot i que sempre és difícil posar preu a la feina o el valor dels altres. La qüestió convida a la polèmica, clar, pels diners i per l'evident tendència de TV3: construir un "paisatge audiovisual" independentista, amb personatges i programes que contribueixin a enfortir la "Catalunya Matrix" que convé als que manen, sense manies, sobre la televisió pública. Però això és el de sempre… Tanmateix, hi ha una altra qüestió no gens menor: un economista ultraliberal convertit en "gurú" de capçalera d'un país, amb una fantàstica plataforma per predicar el seu missatge "neocon". Com sempre, veritats absolutes, indiscutibles, que la realitat s'encarrega de desmentir una i altra vegada: les seves receptes porten a l'empobriment i no a la riquesa o el progrés. Què faltaria en una televisió pública? Altres veus, més equilibrades, que no cal que prediquin el comunisme, sinó senzillament que qüestionin davant de l'audiència la "teologia ultraliberal". No és altra cosa que una teologia, que es basa en la fe en una sèrie de postulats que mai no es demostren, sinó més aviat el contrari. Sala Martín representa el pensament únic televisat, les seves no són ingènues lliçons d'economia per al gran públic, sinó un continu rentat de cervell, sota un estil televisiu magníficament elaborat. El preu que paguem per aquest evangeli va més enllà del cost en euros: zero diversitat ideològica, zero espai per a veus alternatives, per a economistes crítics. Més "Matrix", TTIP en estat pur, fins que apagues la tele i abandones les americanes de coloraines i resulta que la realitat és una altra cosa…