Aquesta setmana, tothom parla del nou disc de Rosalía. Veig com l’escolten al tren, com comenten el nou àlbum als cafès, a les tertúlies de la ràdio, a les xarxes, etc.
I jo, també, al final i per curiositat, l’he escoltat. He de dir que és atrevit, dens, valent. El títol, “Lux” —“llum” en llatí—, ja anuncia que no es tracta d’un àlbum qualsevol. Rosalía no només juga amb sons, sinó amb símbols. Hi ha una litúrgia nova dins del pop, i ella n’és la gran sacerdotessa.
No és la primera a l’escena musical. Fa trenta-cinc anys, Madonna va encendre la polèmica amb “Like a Prayer”: creus, sang i erotisme barrejats en una missa pop que va escandalitzar mig món. Però allò era un desafiament a la moral. En canvi, el gest de Rosalía no és irreverent, sinó més aviat reverent. No busca provocar, sinó rescatar. En lloc de cremar les esglésies, les redecora. El seu llenguatge és el de la fe traduïda a format “streaming”. Hi ha una essència profundament barroca en tot això. Walter Benjamin, en la seva lectura del Barroc, descrivia aquella època com un temps de ruïnes i d’escenografies, en què l’art intentava donar forma al caos. Els retaules plens d’or i d’àngels no eren capricis estètics, sinó un crit de desesperació davant d’un món que s’esfondrava. També ara vivim temps convulsos, d’excés i d’esgotament. Potser per això ens fascina Rosalía: perquè encarna la mateixa tensió que el Barroc, aquella que busca redempció enmig del soroll. Com interpretava Benjamin, el Barroc no veia la ruïna com una fi, sinó com una forma del món. Aquesta idea encaixa amb la nostra època: transformar la crisi en espectacle, l’angoixa en bellesa, la fe en estètica.
El videoclip de “Lux” n’és un exemple: vestida de blanc, en un espai que sembla una capella futurista, es mou entre el que és sagrat i el que és sensual, entre l’ascensió i la caiguda. El cos és ofrena, però també escenari. És la vella intuïció dels místics espanyols: la carn com a camí cap a Déu. Teresa de Jesús ho escrivia amb audàcia: “Entre los pucheros anda el Señor.” Els “pucheros” —les olles de cuina— simbolitzen que Déu habita també en el que és quotidià, entre la feina i la vida domèstica. Sant Joan de la Creu hi afegia la paradoxa definitiva: només qui travessa la “noche oscura del alma” pot trobar la llum. Rosalía sembla beure d’aquesta mateixa font: la recerca d’una transcendència que no renuncia al món, sinó que el canta.
Segons l’informe “La religiositat de la joventut catalana” (Generalitat, 2025), aquesta davallada de la religió institucional no implica absència de fe, sinó una transformació en la manera de creure: els joves s’allunyen de les esglésies, però no del desig de transcendència. Són menys practicants, però no menys espirituals. No busquen dogmes, busquen sentit. No volen temples, sinó experiències. I potser “Lux” connecta amb aquesta espiritualitat líquida, que substitueix les pregàries per “playlists” i els confessionaris per pòdcasts. Vivim, com al segle XVII, envoltats d’ombres. Però encara hi ha qui intenta fer-hi entrar una mica de llum. També ara, potser, convertim el buit en escenari i la desesperança en coreografia. En aquest sentit, Rosalía no és només una artista: és un sismògraf. Capta allò que vibra sota la superfície del nostre temps. I si escoltar “Lux” fos, en el fons, una manera de confessar-nos sense saber-ho? Potser darrere d’aquella veu que s’eleva entre sintetitzadors hi ha una pregària dissimulada: la d’una generació que no creu en Déu, però tampoc pot viure sense ell.
Potser ja no anem a missa, però continuem buscant la salvació —encara que sigui amb auriculars posats.