S’acosta Nadal, potser la festa més ben preparada i esperada de totes les de l’any. No és casual que, en la tradició cristiana, Nadal vagi precedit de l’Advent, que és això, un temps d’espera i de preparació (“adventus”, en llatí, significa “vinguda”, “arribada”).
Però Advent són quatre setmanes abans de Nadal, i per a les institucions públiques, aquesta preparació l’anticipen quinze dies abans, és a dir, sis setmanes. I, en els països protestants, gairebé tot el novembre, acabat Tots Sants, ja es viu la proximitat de Nadal amb fires i garlandes al carrer i amb calendaris i felicitacions als establiments comercials.
Per cert, si qui manés el calendari fossin els torrons, ja faria un mes llarg que hauríem entrat al període nadalenc als supermercats. Però en un sentit absolutament contrari al de l’Advent, és a dir, en contra del sentit d’espera, perquè començar a menjar torrons a l’octubre és com fer Pasqua abans de Rams. El que és segur és que hom ja es prepara per a un dels períodes més plens d’activitats familiars, socials i festives: àpats, concerts, decoracions interiors i exteriors... I a Terrassa, també.
Efectivament, tot i que no hi vaig anar perquè no en tenia notícia, dijous l’Ajuntament va presentar la campanya de Nadal acompanyat dels qui en seran protagonistes. Llegida la crònica que en feia ahir aquest diari, és clar que es tracta d’un cicle molt obert de significacions i que busca allò que l’alcalde en diu “inclusió”, un dels tres pilars que vol donar a la festa. Naturalment, aquesta inclusió s’aconsegueix no incorporant tothom a la tradició, sinó diluint-la en un seguit d’activitats festives de significats imprecisos. Els altres dos pilars, diu Jordi Ballart, són l’“autenticitat” i la “proximitat”. D’acord, però òbviament són pilars queden molt lluny dels valors tradicionals més explícits de Nadal, que també n’eren d’autèntics, de proximitat i inclusius, però en una societat més homogènia, vinculats a una experiència de contingut religiós i en què s’empraven altres paraules, per dir el mateix, menys vagues, però que, per això mateix, ara podrien semblar excloents.
No ho puc assegurar, perquè ja he dit que no hi vaig anar, però sí que sembla significatiu que tot i la voluntat d’inclusió i obertura, no hi participessin les confessions religioses que el celebren molt especialment, i que si no ens n’anem fins als solsticis d’hivern, són els qui n’havien tingut la patent fins fa poc, per dir-ho així. Ja sé que tindrem el Pessebre al Raval, i en aquest sentit, la tradició cristiana hi tindrà un cert paper, cèntric, però petit d’espai i de pressupost. També imagino que es faran “Els Pastorets”, però hi van ser, a la presentació? Aquest Guille Guillador feia de Lluquet o de Rovelló i anava amb samarra? Òbviament, la tradició cristiana serà en una part de les nadales que escoltarem en concerts i al carrer, encara que cada vegada més arraconades pels estàndards americans que hi competeixen amb èxit. Perquè és cert que aquí un catolicisme sobri, gairebé de formes protestants, ha convertit les cançons festives nadalenques en versions corals tan boniques com serioses. Conec catalans vinguts d’altres països que les troben tristes vistes les cançons que canten a Espanya o Llatinoamèrica. Però la Missa del Gall seguirà sent també un punt de trobada, “autèntic, de proximitat i solidari”, i, es vulgui o no, serà part de la campanya de Nadal.
En cap cas estic suggerint una “recristianització” del cicle nadalenc, que seria impropi d’una societat tan diversa i fragmentada com la terrassenca. Tanmateix, potser no seria sobrer, tal com va tot, que les mateixes esglésies cristianes, per exemple, s’ocupessin de recordar d’on ve tot plegat. Si voleu, sense voluntat catequètica, però sí que amb una intenció culturitzadora. Per què si no, d’aquí a quatre dies –si ja no hi som–, hom es demanarà què és un àngel, què hi fan un bou i una mula al naixement, per què es fan “Els Pastorets”, o qui coi és aquest “nen Jesús”, qui a hores d’ares d’ara ja es deu veure com un intrús del Nadal actual.