La política, i la terrassenca no n’és una excepció, s’ha convertit, cada cop més, en una escenificació.
En definitiva, el gest substitueix l’argument i la ciutat es converteix en decorat d’una representació contínua.
Aquesta dinàmica, que ni és nova ni exclusiva de Terrassa, a casa nostra s’ha consolidat amb força. La immediatesa i la competició per l’atenció han anat desplaçant la política de fons. Parlar de mobilitat, habitatge o serveis públics requereix temps i context, i cap de les dues coses encaixa bé amb la lògica del titular ràpid i del post. Aquesta immediatesa acaba reduint la complexitat i premiant el soroll.
El resultat? Una política que busca més visibilitat que impacte real, en què la ciutadania deixa de ser part activa per convertir-se en públic. Observa, opina, es posiciona, però sovint desconnecta del que es decideix. I com passa amb qualsevol producte, quan la política es converteix en consum, s’imposa la necessitat de destacar. Amb més tensió, més confrontació, més dramatització. El conflicte ven més que el consens, mentre la gestió quotidiana —el manteniment d’un carrer, l’ampliació d’un servei o la planificació a llarg termini— queda invisibilitzada.
I aquest és l’escenari especialment favorable per a l’extrema dreta. Els discursos simples, emocionals i polaritzadors prosperen millor quan el debat públic està dominat per la immediatesa i la crispació. En aquest context, l’odi troba espai i legitimitat. A Terrassa ja hem vist com determinats missatges que fa uns anys haurien semblat impensables avui circulen amb major acceptació social i es normalitzen. No perquè la societat hagi canviat radicalment, sinó perquè el soroll ha diluït els límits del que abans era inacceptable.
El risc més gran de la política-espectacle no és només l’avenç electoral de l’extrema dreta, sinó la seva normalització social. Quan els discursos d’odi comparteixen escenari amb la resta d’opcions sense ser qüestionats, es desplaça el límit de què és acceptable. Les paraules deixen de tenir conseqüències i la violència simbòlica es converteix en part del decorat. Aquesta normalització no arriba de cop: s’instal·la gradualment, gairebé sense fer soroll, a través del silenci, de la tolerància o de la falsa equidistància, i fins i tot de la complicitat.
El que abans podia resultar intolerable ara incomoda només un moment, fins que passa al següent titular. Ens acostumem a sentir determinats missatges com qui sent el soroll del trànsit: molestos, però inevitables. I en aquesta resignació quotidiana hi ha part de la seva força, el llenguatge es deforma i les paraules perden pes, amb elles també el sentit de responsabilitat col·lectiva.
Quan s’accepta que tot val per obtenir un minut més de focus, el debat democràtic es degrada i es converteix en una competició de qui provoca més.
La política institucional, sovint sense adonar-se’n, contribueix a aquest joc. Quan adopta els codis de l’espectacle —el titular fàcil, la provocació, la polarització—, acaba reforçant el marc que l’extrema dreta necessita per créixer. No cal compartir el seu discurs per fer-li el joc: n’hi ha prou amb entrar al seu terreny, respondre amb les seves mateixes regles, alimentar el relat de la confrontació permanent. La indignació substitueix la reflexió i les emocions —sobretot les més fosques— ocupen l’espai que abans tenien la proposta i la idea. Perquè el seu motor no és la crispació, sinó la deliberació; no és el titular que divideix, sinó la paraula que construeix. Quan la política es converteix en espectacle, la ciutadania deixa de ser part d’un projecte comú i passa a ser una audiència fragmentada, cansada i cada cop més escèptica. I aquest és, potser, el triomf més subtil i perillós de tots: el desencís i la desafecció com a forma de control.
Revertir aquesta deriva no és senzill, però és obligatori. Cal posar el focus en el contingut i en la feina de fons, encara que sigui menys visible. Fer política és debatre, escoltar i construir, no competir per captar l’atenció. És tornar a donar valor a la paraula, a la proposta, al treball compartit, a la construcció col·lectiva i al consens ciutadà. També és exigir als mitjans i a les xarxes que tornin a ser espais de diàleg, no només de soroll.
Terrassa no necessita més espectacle, necessita més política, en el sentit més ple i serè del terme. Una política que sàpiga mirar més enllà del titular i treballar per allò que no sempre es veu, però que és el que realment transforma una ciutat.