La sobirania de passar pel tub

Comença novembre amb un país sencer al qual acaben de forçar un viratge que encara no podem veure en tota la seva dimensió. Ens hem despistat i entretingut amb les misèries del cop d'Estat contra Sánchez o la buidor de Rajoy, ara convertit en un "killer polític" en mans dels seus massatgistes mediàtics. Però, mentre passaven els mesos i passaven coses darrere l'escenari, ens estaven preparant el parany per consolidar un model de país amb tres potes polítiques (populars, ciutadans i part dels socialistes) i uns autèntics amos i senyors, que fan i desfan al seu gust: els poders de veritat. No hi ha tripartit ni gran coalició ni cap altra operació política. És una operació de poder econòmic, que té atrapada la política espanyola i europea, i fins a cert punt la catalana, encara en fase efervescent i caòtica. Els que manen, manen, i han sabut tancar el cercle, bloquejant tota possibilitat de canvi contrari als seus interessos. Senzillament, han emmanillat el país a través de les peces essencials de la política tripartidista. Ara tocarà passar tots pel tub: atents a les notícies, perquè ens aniran fent saber el seu "programa electoral", que no va només de retallades, sinó de canvis més profunds, d'enriquiments descompensats, de domini dels interessos privats sobre els públics. I encara hi ha polítics que tenen la barra de parlar de la sobirania nacional, de tots els espanyols, diuen, quan en realitat no han fet, uns i altres, res més que acotar el cap davant dels que manen de veritat i dels que decideixen qui està a dalt i qui a baix, qui és premiat i qui és castigat. Aquesta és la jugada que han fet. I els ha sortit molt bé, la veritat: ara a passar pel tub, amb tots els mecanismes afinats per aguantar alguna rebequeria, alguna protesta, algun mal humor€ Però tot ho tenen controlat. I ens deixen creure que hi ha un nou govern, i que això és fantàstic, quan en realitat el govern és el mateix que hi havia, el de veritat. El que té l'autèntica sobirania. I sense entendre les implicacions d'això, amb pragmatisme però sense resignació. La resta no passarà de ser poesia lírica€