Ens agrada presumir que la nostra societat viu a l'era de la comunicació. L'esclat de les noves tecnologies ha esdevingut un avenç brutal en molts camps. Ha marcat un abans i un després. Malgrat tot, hi ha massa gent que viu d'esquena a la realitat. Gairebé de manera egocèntrica. En aquest sentit, avui vull parlar d'un fenomen molt desconegut per molta gent, l'autisme. Ho faig a instàncies d'un amic meu. M'ho va suggerir fa poques setmanes. Accepto el repte... En bona part, perquè crec que podré donar un petit cop de mà als àmbits personal i familiar de tots els qui conviuen amb aquesta deficiència.
L'etimologia del mot prové del grec. Tot i ésser una llengua morta, ens és molt útil a l'hora de definir conceptes. En el cas que ens ocupa, la transcripció literal de persona autista equival a un ésser tancat en si mateix. Els estudis ens diuen que la patologia afecta una de cada seixanta-vuit persones (quaranta-dues en el cas de mainada). Un percentatge que supera llargament el d'altres de més conegudes. Actua negativament en la capacitat de comunicar-se amb l'entorn. Per això, convé fer un fort èmfasi en el dolor psicològic que pateix tot aquest col·lectiu. En la solitud del propi silenci personal.
A hores d'ara, es té assumit que aquest trastorn neurobiològic dura tota la vida. En una intensitat més o menys alta. Els pares acostumen a ésser els qui primer s'adonen dels comportaments no prou adients del fill autista. Raó per la qual s'aconsella -enfront del més mínim dubte- requerir un diagnòstic pediàtric per descartar sospites. Això sí, fins ara, l'origen del trastorn semblava tenir base genètica. No podem descartar, tanmateix, altres factors desencadenants. La investigació s'orienta al propi ambient.
Hi ha alguns senyals que potser ens podrien ajudar a detectar l'autisme. Per exemple, el fet de la canalla que té dificultats serioses de relació envers el conjunt dels altres companys del grup. Amb prou feina parlen. Quan ho intenten, no se'ls entén fàcilment. No expressen la tristor plorant. Més aviat ho fan cridant. Reiteren -un i altre cop- la mateixa frase cíclicament. Amb pocs recursos. Normalment, són incapaços de mantenir la mirada fixa davant dels altres.
Per als pares, ha d'ésser difícil i complicat assumir-ho, sense sentiments de culpabilitat. Bo és, en aquesta tessitura, suggerir-los la possibilitat d'algun ajut i/o suport per part de professors, terapeutes, psicòlegs, logopedes i altres professionals.
Ampliant el ventall, entenc que tots hem de procurar ésser més empàtics amb les famílies que viuen el problema. És una absoluta injustícia viure d'esquena als fets, ignorant-los. No s'hi val adoptar actituds d'estigmatització. Hem de cercar una postura de comprensió i suport a tots aquells que s'hi troben. Aquest -i no cap altre- és el que motiva allò que he triat per títol.
Qui dia passa any empeny ! Vull dir, per tant, que s'ha d'intentar viure el sentit positiu de les coses. Fins i tot, procurant envoltar-les d'un alè amb sentit de l'humor. No subestimant -en cap moment- el potencial d'una persona autista. Cercant, a més, el recolzament de familiars i professionals. Tots ells ajudaran a fer menys feixuga la càrrega.
Ningú pot arribar a pensar que ell sol ho pot tot. Amb aquest ànim, tanmateix, els propis contratemps revesteixen la família d'una força oculta. Més val talent que pa de forment. I, al cap i a la fi, Déu estreny però no esca- nya.