Terrassa té la població estabilitzada. Amb petites variacions a les estadístiques disponibles, que també podrien ser degudes a moviments no comptabilitzats, des de fa cinc anys que la població ni creix ni disminueix. Això no vol dir que sota aquesta mateixa xifra dels poc més o menys 215.000 habitants no hi hagi notables variacions internes que fóra bo estudiar amb detall. Però, globalment, s'ha aturat aquella bogeria de la primera dècada de segle. Afortunadament.
Acostumats a pensar que només és bo allò que creix, algú podria qualificar la situació d'estancament, que ja és un terme amb connotacions negatives. En canvi, jo crec que és una gran sort que s'hagi aturat aquell creixement esbojarrat que als dirigents polítics els feia tanta il·lusió i que, al capdavall, ha estat la causa de molts problemes que ha tingut la ciutat quan la crisi econòmica va impedir que els serveis creixessin en la mateixa proporció. De 2000 a 2012, la població de Terrassa va augmentar en un 25 per cent. Una brutalitat que, amb gran irresponsabilitat, mots aplaudien. Ara mateix no tinc dades per saber si els diversos serveis públics -metges, mestres, policies, autobusos, serveis de neteja...- van poder créixer al mateix ritme. Però em temo molt que no, precisament perquè just en el punt més alt del creixement va arribar la patacada econòmica. I, tal com van les coses en aquest país, primer estimulem el creixement de les necessitats (amb resultats sovint poc previsibles) i després exigim els serveis (que a més de recursos necessiten temps per ser posats en marxa). En resum: un deteriorament notable de la qualitat de vida.
És per això que l'estabilitat d'ara en la xifra total ha de ser aprofitada per reordenar-ho tot. També per abandonar aquella mentalitat que s'excitava perquè ja érem la quarta ciutat del país i anàvem camí de ser la tercera. El criteri hauria de ser pensar com millorar la qualitat de vida des de l'estabilitat poblacional. I fins i tot aquesta millora de la qualitat de vida hauria de marcar-se uns límits per tal que, amb una visió global i no local, entenguéssim que la demanda de més serveis públics no pot ser il·limitada. Que el benestar, a partir d'un cert nivell, cal buscar-lo en aspiracions personals lligades a la pròpia responsabilitat en matèria de salut, de cultura i, en general, de vida quotidiana (com ara adoptar una bona organització horària).
Tanmateix, l'estabilitat de la xifra final no ens pot enganyar sobre la vitalitat dels moviments interns. Saber que l'any passat van arribar a Terrassa gairebé 2.100 estrangers i que en van marxar poc més de 2.300 implica una considerable dificultat de gestió en l'habitatge, escolarització, atenció sanitària d'aquests gairebé sis nous terrassencs -un parell de famílies- que diàriament arriben a la ciutat i els més de sis que en marxen. I no és fàcil incorporar els prop de 31.000 estrangers -6.000 dels quals han aconseguit la nacionalitat espanyola- en un mateix model de ciutat i compartir unes mateixes aspiracions. I tot això en una ciutat on el 33 per cent que hi viu no hi ha nascut, i que per tant hi té vincles de naturalesa molt diversa.
En definitiva, cal entendre que la vitalitat demogràfica de la ciutat no depèn del creixement. Que l'estabilitat actual és un bon punt de partida per millorar en tots els sentits. I que, abans de tornar a créixer, hauríem de curar les ferides que encara fan mal.