Hi ha llocs on la política de la por queda petita. La plaça n’és un. Quan és plaça de debò, no és només un espai físic: és el lloc on ens trobem, ens reconeixem, ballem, discutim, fem castells, celebrem i recordem que la ciutat no és una suma d’individus tancats a casa, sinó una comunitat viva. Potser per això al feixisme no se li dona bé la plaça.
No és casualitat que dos dels grans ridículs recents de l’extrema dreta a Catalunya hagin passat precisament en aquest context: a la plaça de Sant Pere de Berga, amb una xiulada monumental a Sílvia Orriols, i a Terrassa, durant el Ball de Plaça, amb els regidors de Vox intentant boicotejar l’acte i acabant reduïts a una pancarta trista, més pensada per alimentar les xarxes que per entendre què passava al seu voltant. A Berga, la Patum va fer de Patum: plaça plena, cultura popular, ritual compartit i una comunitat que sap què celebra i què no vol normalitzar. A Terrassa, el Ball de Plaça també va fer de Ball de Plaça. Les entitats van defensar la seva autonomia, la festa va seguir el seu curs i la ciutat va respondre amb dignitat i ironia davant dels qui volien convertir una celebració col·lectiva en un numeret partidista. Volien tensió i van trobar plaça. Volien protagonisme i van trobar una comunitat que no els necessitava per continuar ballant.
La imatge és poderosa. L’extrema dreta necessita soroll, però no sap què fer quan el soroll no és seu. Necessita por, però es desorienta quan la gent es coneix pel nom. Necessita individus sols, desconfiats i convençuts que el veí és una amenaça. Però la plaça funciona amb una altra lògica. La plaça diu: vine, seu, mira, balla, parla, saluda. La plaça crea vincles. I els vincles són una de les millors barreres contra el feixisme.
Byung-Chul Han ha explicat com les societats contemporànies han perdut rituals, relats compartits i espais comuns. Vivim hiperconnectats, però sovint més sols que mai: més informació, però menys conversa; més pantalles, però menys carrer. I en aquest buit hi arrelen els discursos d’odi. Quan algú se sent sol i sense comunitat, és més fàcil vendre-li una resposta simple: la culpa és de l’altre, de qui parla una altra llengua, de qui ha vingut de fora o del feminisme.
Per això la resposta al feixisme no pot ser només institucional, tot i que també ho ha de ser. No pot ser només jurídica, tot i que cal posar límits clars als discursos d’odi. No pot ser només discursiva, tot i que les paraules importen. Ha de ser també comunitària. Ha de ser barri, carrer, entitat, escola, club esportiu, casal, biblioteca, associació veïnal i Festa Major. Ha de ser gent que es coneix i que sap que la convivència no és una paraula buida, sinó una pràctica quotidiana.
Conèixer els veïns és profundament polític. Saber qui viu al replà, saludar la botiguera, participar en una festa de barri, portar els infants a veure els gegants o ajudar a muntar una taula pot semblar petit, però és immens. Allà on hi ha comunitat, la mentida ho té més difícil. Allà on hi ha vincles, la por no entra tan fàcilment. Allà on la gent es reconeix com a part d’un mateix nosaltres, el feixisme no pot convertir el veí en enemic sense trobar resistència.
La Festa Major no és només festa. La cultura popular no és només tradició. Són formes d’organització social, de memòria compartida i de democràcia viscuda. Són una manera de dir que la ciutat és de tothom i que ningú no té dret a segrestar-la per imposar-hi odi. Quan una entitat decideix amb qui balla, defensa la seva autonomia. Quan una plaça xiula el feixisme, defensa els seus valors. Quan una ciutat continua celebrant malgrat els intents de boicot, demostra una maduresa democràtica que no es fabrica en cap despatx. I això és poderós. Molt poderós.
Davant l’extrema dreta, doncs, més Festa Major. Més cultura popular. Més plaça. Més entitats. Més escola pública. Més convivència. Més barri. Més drets. Més veïns que es coneixen i menys discursos que els volen enfrontar. No perquè siguem ingenus, sinó perquè sabem que la democràcia no es defensa només cada quatre anys votant. Es defensa cada dia, també quan ballem i decidim que la ciutat no serà un escenari per a l’odi.
A Berga i a Terrassa hem vist una cosa senzilla: quan la plaça és plena de comunitat, el feixisme fa el ridícul. La millor resposta a qui vol trencar la societat és continuar teixint-la.
Perquè al feixisme, definitivament, no se li dona bé la plaça.