Aquest diari publicava fa uns dies una notícia amb el titular: “Terrassa impulsa un Protocol Marc per a entorns lliures de violències sexuals a les entitats”.
La primera cosa que vaig fer va ser comprovar si aquesta informació havia arribat a la meva associació veïnal. Malauradament, la resposta va ser negativa.
De fet, l’única relació que hem tingut amb aquest àmbit i amb l’Ajuntament va ser quan vam preguntar com funcionava el Punt Lila per poder-ne instal·lar un durant la Festa Major del barri. La resposta va ser que havia de ser gestionat per personal de la mateixa associació. A partir d’aquesta experiència, només puc concloure que dubto que l’Ajuntament posi a disposició del teixit associatiu eines per prevenir, detectar i actuar davant les violències sexuals, o en tot cas, que aquestes arribin a totes les entitats. I això obliga a plantejar una pregunta de fons: és suficient elaborar un protocol o el que cal és una política pública molt més completa?
Tinc la sensació que aquesta iniciativa respon més a la voluntat de complir l’expedient que no pas a una aposta decidida per transformar la realitat. I, com passa massa sovint, posa de manifest la manca d’interlocució amb les entitats que, en última instància, són les que han d’aplicar aquestes mesures.
Costa creure que un document, per si sol, pugui garantir espais associatius més segurs, més igualitaris i lliures de qualsevol forma de violència. Com a molt, pot servir de guia. Les eines reals són les polítiques públiques, i aquestes requereixen planificació, formació, recursos comunicatius, recursos econòmics i també recursos humans. Disposem avui d’aquest conjunt d’elements? Temo que no. Segurament hi haurà qui afirmi que aquestes polítiques són innecessàries o fins i tot que cal eliminar-les. És una posició que no comparteixo i difícilment compatible amb la voluntat de prevenir i combatre una realitat que continua afectant moltes dones, nenes i joves -una realitat que ens mostra que la nostra societat està lluny d’erradicar la violència sexista que pateixen les dones a qualsevol edat.- El debat no hauria de ser si cal actuar, sinó com fer-ho de manera eficaç.
Tornant al protocol, cal preguntar-se si les nostres entitats estan en condicions d’incorporar mesures de prevenció, mecanismes de detecció i circuits d’intervenció. La majoria funcionen gràcies al voluntariat, amb recursos molt limitats i una càrrega organitzativa considerable. Pretendre que assumeixin noves responsabilitats sense proporcionar-los suport tècnic, econòmic i formatiu és desconèixer la realitat del teixit associatiu o traslladar-li unes obligacions que corresponen, en bona part, a l’administració.
Per això sorprèn que es presenti aquest protocol com una eina clau per avançar cap a una cultura de tolerància zero davant les violències sexuals. És una afirmació excessivament optimista. Si l’Ajuntament vol que les entitats disposin dels recursos necessaris per actuar amb rigor, rapidesa i sensibilitat, ha d’assumir també la seva part de responsabilitat. Això implica acompanyament, formació continuada, finançament i una interlocució real amb les entitats del municipi.
No n’hi ha prou amb redactar un document, presentar-lo en roda de premsa i donar la feina per feta. Els canvis culturals no es decreten. Requereixen temps, consensos, constància, recursos i compromís institucional sostingut. Tot i que l’Ajuntament afirma que ja s’han fet dues sessions formatives i que n’hi haurà més, cal preguntar-se a quines entitats han arribat, amb quins criteris s’han convocat i si aquest desplegament és suficient per garantir que el conjunt del teixit associatiu pugui aplicar el protocol amb garanties.
Una vegada més, potser s’està fent populisme i poca política. De fet, aquest protocol ja fa anys que s’hauria d’haver elaborat com ja van fer ciutats com Barcelona el 2023, Hospitalet el 2022, però per això s’ha de tenir un projecte polític feminista.
Si realment volem construir espais segurs per a tothom, especialment per a les dones, caldrà molt més que un protocol.
Caldrà una administració disposada a liderar aquest canvi al costat de les entitats, i no simplement a demanar-los que l’assumeixin en solitari. De moment, aquest compromís encara costa de veure.