Sumo pomes i peres, un error imperdonable en matemàtiques. Però és que aquesta mateixa setmana s’ha parlat de regularitzacions i de regularitats, i la coincidència m’ha suggerit lligar les dues notícies: sobre estrangers i sobre trens.
Sabem que a Terrassa són 3.597 les persones que han gestionat el seu procés de regularització que els donarà un permís de treball, tot i que les dades encara ballen, pendents de tenir informació de les diverses vies burocràtiques. La xifra no inclou els menors de 14 anys que també es veuran beneficiats de la nova situació legal dels seus pares o tutors, i que en total podrien arribar a ser més de 5.700. Aquí estem parlant de fets. De persones que ja són aquí. I, per tant, que se’n regularitzi la presència és bo. Ho és per raons humanitàries, ho és per respecte als seus drets i deures socials i culturals, i ho és per raons econòmiques. Ho torno a dir: això són fets.
Una altra cosa, és clar, serà saber si les conseqüències previstes es compliran. Aniria bé que s’estudiés amb rigor, no pas des de les previsions teòriques sinó també de les realitats fàctiques. Quantes persones regularitzades podran passar de l’economia submergida als contractes formals? Servirà per fer apujar els seus salaris? Quants respondran als seus nous drets amb el compliment dels nous deures adquirits? Aprendran català i el faran servir? Se’ls haurà donat estabilitat per sortir de la precarietat, o provocarà un efecte crida que els tornaria ràpidament a la vulnerabilitat? Esperem a tenir dades obtingudes no des de la condescendència paternalista sinó des de l’objectivitat pura. Als fets, responguem-hi amb més fets.
En canvi, en l’altra informació, la que promet regularitat ferroviària el 2040, no hi ha fets. Només hi ha promeses. Promeses que es mengen promeses anteriors. En molts casos, simplement les prorroguen. El nou pla ferroviari presentat aquesta setmana promet canvis que haurien de donar fiabilitat i confiança a la xarxa de Rodalia, i vol oferir regularitat a partir del 2040. Llavors ja tindríem una primera fase de la línia orbital, fins a Granollers, i arribaria a Terrassa l’R-Aeroport. I els trens haurien de passar amb puntualitat. Els joves, preneu-ne nota, perquè els vells probablement ja no hi serem. Si hi arribo, quan tingui 86 anys, no em caldrà agafar gaires vols d’avió. I, per cert, també el que és més probable és que els que ara fan les promeses, d’aquí a dues legislatures i mitja, tampoc ja no siguin al govern. Un govern que serà conegut per la seva irrefrenable propensió a fer promeses a llarg termini, i que passarà a la Història –o a la història–, segons si s’acaben complint... o si tornen a quedar dins d’un calaix.
Informativament, un fet i una promesa tenen el mateix interès periodístic i poden ocupar el mateix espai al paper i el mateix temps a la ràdio i la televisió. Però és important que el ciutadà els sàpiga distingir. Un fet té efectes immediats, com la regularització d’estrangers no espanyols. I una promesa només té efectes immediats a la consciència, com a pastanaga per seguir fent estirar al carro, per aconseguir més vots, o per mantenir una vaga esperança en un futur més pròsper. Però per convertir-se en fets, les promeses demanen un temps que, com més llarg és, més fàcil és que s’oblidin.