L’imperi de l’emoció triomfa al Cinema Catalunya. Aquest és l’autèntic combat de fons que es lliura a les grans pantalles. La grandiloqüència dels pressupostos multimilionaris de Hollywood, amb pressupostos astronòmics, efectes especials d’última generació i una pirotècnia visual dissenyada mil·limètricament per aclaparar els nostres sentits, en una demostració de força econòmica que, massa sovint, ens deixa l’ànima buida, en contrast amb produccions de gran sensibilitat que ens toquen la fibra.
El cap de setmana passat vaig tornar a creuar el llindar d’un dels nostres grans temples de la magnificència i resistència cultural local, la nostra sala de projeccions, la joia que roman al centre de la ciutat. Hi ha quelcom de ritual en el fet de seure a la mitja foscor aclaparadora d’aquest equipament egarenc de gestió municipal, disposat a deixar-te endur per les històries que s’hi projecten, fruit d’una programació sempre impecable. Hi vaig anar amb la intenció conscient de contraposar dues obres radicalment diferents, convertint-se —sense pretendre-ho— en l’exercici d’una lliçó d’allò que ens fa realment humans. Hi ha nits que busquem l’acció arrauxada, l’enginy i la innovació, i d’altres on, simplement, et deixes portar pel batec d’una narrativa pertorbadora. Però, si haguéssim de triar, què guanyaria?
D’una banda, la darrera superproducció de Steven Spielberg, El dia de la revelación (Disclosure Day, 2026). Aquest film clou i culmina la seva trilogia més personal sobre la vida extraterrestre, que es va iniciar amb Close Encounters of the Third Kind (1977) i que va continuar amb E.T. the Extra-Terrestrial (1982). La nova cinta és una màquina perfecta de rellotgeria cinematogràfica, un desplegament de mitjans impecable, d’esquadra i cartabó, racional, polit i mesurat en la seva sintaxi visual, encara que mancada d’emocions profundes.
Per contra, el periple de l’Ousman Umar ens humiteja els ulls a Viatge al país dels blancs (2026), fent trontollar tot el paradigma i el discurs. L’estrena està sacsejant consciències i està omplint la nostra platea. Està inspirada en la colpidora història real i el llibre del mateix Ousman, on ens mostra un relat cru i inhumà que et colpeja directament al pit. Ho declaro sense embuts: vaig estremir-me i vaig plorar amb aflicció.
El veredicte —a l’hora de comparar— és instantani, biològic i universal; la pel·lícula que t’emociona és, per definició, infinitament millor que una que només aspira a la perfecció estilística i l’èxit de taquilla. La ciència més exigent avala aquest dictamen. El sensacional psicobiòleg Manuel Martín-Loeches ens recorda amb brillantor que la intel·ligència humana passa per les emocions i és un mecanisme evolutiu per buscar allò positiu de la nostra existència i evitar el dolor. Sembla ser que la neurociència moderna comprova que els sentiments ho mouen tot; sense ells no tindríem cultura, ni art, ni propòsit. “L’engranatge intel·lectual del cervell prefrontal està completament banyat i impregnat pel sistema emocional”, diu ell. Per tant, al cine, davant d’un testimoni que ens connecta de manera visceral, la llàgrima no enganya, perquè és la resposta més pura, instintiva i, sovint, irrefrenable per empatitzar i identificar-nos amb altri. Quan l’Art —en majúscula— té la capacitat de generar una catarsi social, quan provoca la capacitat d’intuir i sentir el patiment de la resta, assoleix la seva màxima expressió i la seva sagrada missió. I llavors és quan el públic reacciona aplaudint espontàniament al final de la pel·lícula, amb els ulls humits, que no són aquí un signe de feblesa, més aviat la prova irrefutable que hem gaudit d’una manifestació artística superior i que el cinema ha complert la seva tasca més elevada.
En definitiva, com saber quina pel·lícula t’ha agradat més? Molt senzill! No ho preguntis a la raó, pregunta-ho al mocador. Si una obra ha estat capaç de saltar-se tots els filtres de la teva ment racional i t’ha arrencat una llàgrima, el teu cervell ja ha triat entre una i una altra. L’emoció ha guanyat la partida.