La Catalunya dels darrers quaranta anys és una història d'hegemonies imperfectes. Una hegemonia central marcada pel pujolisme. Un intent efímer d'hegemonia alternativa, el maragallisme. I l'actual intent de construir una hegemonia independentista. Les hegemonies van més enllà de la dinàmica política convencional. Creen imaginaris que tenen un alt impacte social i contagien tot l'espectre polític a l'entorn de la seva proposta hegemònica, fins i tot als adversaris.
El pujolisme va ser la força que va vertebrar el país des de l'any 1980 fins a l'any 2003, pràcticament un quart de segle. Va modernitzar el país, el va convertir en una economia oberta i dinàmica encara que sense empreses de gran dimensió a escala europea. Un país petit que consumia molts esforços interns en pugnes mancades de visió com la de l'enfrontament Barcelona metropolitana - Catalunya xarxa de pobles i ciutats. El pujolisme gestionava la tensió amb l'Estat d'una forma pragmàtica (peix al cove) i ho combinava amb una retòrica de país que conferia gran centralitat a Jordi Pujol, que era una figura que aspirava a ser a la vegada referent polític i moral del país. Jordi Pujol per a molta gent del país era més que un polític a l´ús, era diferent, nostrat. A moltes cases de pobles i poblets de Catalunya hi havia gent que tenia fotos al seu menjador amb Pujol. El pujolisme era una manera d'estar al món per a força catalans, una manera d'anar per feina i de prosperar des d'un sentiment profund de país.
Per això, ha estat tan greu el que ha passat amb la família Pujol. La seva ensulsiada moral és un cataclisme molt més que polític. Perquè qui millor donava lliçons morals tenia els peus empantanegats i de quina manera. Perquè el referent durant tants anys per a seguidors i adversaris es mostra avui com un referent fals, amb pràctiques familiars als antípodes del que tan bé expressava com a símbol moral. Ni que l'hegemonia pujolista deixés una obra de govern important, el balanç moral és pèssim, precisament perquè el pujolisme volia ser més que una obra de govern.
L'any 1999 va ser un any clau per a Catalunya. Un Pujol decadent guanya encara un Maragall emergent. Pujol va sortir-ne tard i Maragall va arribar tard a la Generalitat, i el seu projecte hegemònic va ser efímer i feble. La nova hegemonia maragalliana no es va consolidar mai. De fet, el primer problema de Maragall és que pertanyia a un partit, el PSC, que era l'altra cara del pujolisme. Maragall sabia transcendir més la lògica del pujolisme que el propi PSC. La proposta de nou Estatut de Maragall va posar els límits propis del maragallisme sobre la taula, però també els d'Espanya i per descomptat els dels hereus del pujolisme.
No hi va haver nova hegemonia. Però sí que hi va haver una ruptura molt profunda d'una part de la societat catalana en el debat del nou Estatut respecte de l'Estat. Aquesta desafecció va canviar-ho tot. Els hereus del vell pujolisme virarien cap a l'independentisme en el marc d'unes mobilitzacions socials espectaculars i d'una crisi econòmica molt profunda. D'aquest nou còctel, en surt l'aspiració a una nova hegemonia política basada en el sobiranisme. Un moviment mesocràtic però que políticament és més complex que el pujolisme. Junts pel Sí (CiU i ERC) són una barreja complexa a què cal afegir la CUP com una crossa antisistema tan necessària com contradictòria per als hereus del pujolisme. I han de construir la nova hegemonia, amb menys lideratge que en el pujolisme i digerint com a país la gran decepció d'un Jordi Pujol que apareix com un home que ha tacat la seva història personal i la de Catalunya per sempre.
I l'independentisme malda des de 2012 per esdevenir la nova hegemonia del país, alimentat per uns errors sistemàtics des de l'Estat espanyol respecte de Catalunya i per una lògica nacionalista que vol abraçar des del vell liberalisme convergent fins a l'anticapitalisme més antic. L'independentisme vol ser hegemònic perquè aspira igual que el pujolisme a marcar tot el perímetre polític (incloent els adversaris) i a ser també un referent moral malgrat l'ensulsiada del pujolisme.
Les contradiccions de la nova hegemonia emergent independentista han de ser a la força molt més profundes que les del pujolisme donat que la seva aposta és políticament molt més dura.
Catalunya viu una història complexa en un món complex. Mai pot triar bé les conjuntures internacionals per fer els seus experiments. Sembla que la nova hegemonia independentista s'esqueixa. Però la confusió encara és molt gran, la capacitat de Madrid d'insuflar aires a la nova hegemonia independentista és sempre vigorosa. Tampoc és imaginable que aquest moviment mesocràtic que ha sorgit es desfaci com un sucre. Però és un moviment mesocràtic, fet de gent capaç de digerir experiments limitats i de gent que sent que té a perdre. Tot plegat serà llarg, pesat i incert. Som un país d'hegemonies imperfectes, per al bo i per al dolent.