Les ciutats no es construeixen només amb carrers, equipaments o serveis públics. Es construeixen, sobretot, amb confiança, respecte i sentit de comunitat.
Amb persones que entenen que viure junts significa compartir un mateix espai, uns mateixos valors i la responsabilitat de fer possible una ciutat millor.
Les darreres dècades s’ha avançat en el reconeixement dels drets. Hem avançat en la defensa de la igualtat, de la inclusió i de la dignitat de les persones.
Però aquest camí està lluny d’haver acabat. Encara avui hi ha ciutadans que troben barreres —físiques, socials, econòmiques o culturals— que els impedeixen exercir plenament els seus drets.
Per això, la defensa dels drets continua sent una exigència permanent de qualsevol societat democràtica. Perquè una societat democràtica es mesura, en bona part, per la manera que protegeix els drets de totes les persones, sense cap excepció. En la seva capacitat de convertir aquests drets en una realitat quotidiana per a tothom. I aquesta és una tasca que mai no podem donar per acabada.
Ara bé, hi ha una altra realitat que també mereix tota la nostra atenció. Els drets necessiten institucions que els garanteixin, però també una ciutadania que els faci possibles en la vida quotidiana. Perquè una societat cohesionada no es construeix només reconeixent drets; es construeix també compartint responsabilitats, assumint deures i fent nostre un projecte col·lectiu de ciutat.
Aquest és, probablement, un dels grans reptes del nostre temps. Hem de ser conscients que cap administració, per eficient que sigui, pot construir tota sola una ciutat cohesionada. Les institucions tenim l’obligació de protegir les persones més vulnerables, reduir les desigualtats, garantir oportunitats i treballar perquè ningú no quedi enrere. Però la qualitat democràtica d’una ciutat depèn també de la seva ciutadania. Per això convé recordar una idea que sovint queda en un segon pla: la ciutadania no és només un conjunt de drets, també de deures. És també una actitud. És compromís. És corresponsabilitat. És la voluntat de construir junts.
La cohesió social es construeix cada dia.
Es construeix a les escoles, on els infants aprenen que conviure també és respectar. Es construeix als carrers, quan cuidem l’espai públic perquè és de tothom. Als barris, on neixen les relacions de confiança entre veïns. A les entitats, que fan créixer el sentiment de pertinença. A les empreses, que generen oportunitats i prosperitat. I també des de les institucions, que tenim el deure de garantir drets i de promoure una cultura cívica basada en el respecte, la igualtat d’oportunitats, la inclusió i el bé comú.
Terrassa és una ciutat que ha crescut gràcies a la diversitat. Persones d’orígens diferents han contribuït, generació rere generació, a construir la ciutat que avui coneixem. Aquesta pluralitat és una de les nostres grans fortaleses. Però la diversitat, per si sola, no garanteix la cohesió. La cohesió neix quan compartim uns valors comuns, quan ens respectem i quan assumim que el futur de la ciutat també depèn de cadascun de nosaltres.
I en aquesta construcció d’una comunitat compartida, el català hi té un paper fonamental. El català és la nostra llengua comuna, una eina de comunicació, de participació, de cohesió social. D’integració. En una ciutat diversa i plural com Terrassa, compartir una llengua ens permet trobar-nos, relacionar-nos i participar en igualtat en la vida col·lectiva. Per això, facilitar-ne l’aprenentatge i garantir-ne l’ús és també una manera d’afavorir la igualtat d’oportunitats, el sentiment de pertinença i la cohesió de la ciutat.
Volem una Terrassa on tothom pugui sentir que hi té un lloc. Una ciutat que continuï treballant perquè totes les persones puguin exercir els seus drets en igualtat de condicions i sense barreres.
Però també una Terrassa on tothom entengui que formar part d’una comunitat implica contribuir-hi.
Contribuir-hi respectant els altres. Cuidant els espais compartits. Participant en la vida associativa. Pensant en les persones més vulnerables. Eliminant no només les barreres físiques, sinó també les socials i les actitudinals. Fent possible que la inclusió, la convivència i la cohesió social no siguin només principis, sinó una manera de viure i de construir ciutat.
Perquè els deures no són una limitació dels drets. Són la manera de fer-los compatibles en una Terrassa que volem que continuï sent diversa i plural. El meu dret acaba on comença el dret de l’altre, i la responsabilitat compartida és la que permet que aquests drets siguin efectius per a tothom.
Els drets ens protegeixen, i els deures ens uneixen.
I és aquest equilibri el que fa possible una ciutat més forta, més justa, més cohesionada i més preparada per afrontar els reptes del futur.
La Terrassa que volem no serà només la que tingui millors equipaments, més serveis o més oportunitats. Serà aquella en què qualsevol persona, vingui d’on vingui i sigui quina sigui la seva realitat, pugui sentir que hi té un lloc i que també hi té alguna cosa a aportar.
Perquè una ciutat és, sobretot, allò que la seva gent decideix construir cada dia.
Terrassa la fem entre tots i totes.