La tornada de vacances estivals demana assistir de nou al Cinema Catalunya, en una cita setmanal gairebé ineludible.
Dissabte passat vaig anar a la nostra estimada sala de projeccions —de gestió municipal— per gaudir amb “El ser querido” (Espanya, 2026) de Rodrigo Sorogoyen i amb un Javier Bardem extraordinari, que exhibeix una maduresa interpretativa monumental. No us la perdeu!
Admirar Bardem em va transportar a l’enèsima anàlisi de “The Odyssey” de Christopher Nolan, també visionada al Catalunya. Les xarxes en van plenes, ja ho sabeu, i el debat és infinit… Quan va ser estrenada, vaig sortir de la sala fosca amb aquesta sensació tan meva: a la pel·lícula no hi eren els intèrprets que jo hauria triat! De fet, des de ben jovenet pateixo d’una mena d’addicció utòpica i incontrolable que consisteix a reescriure el repartiment a temps real, superposant rostres, mirades i denses capes d’humanitat sobre aquells actors o actrius que, per un motiu o un altre, em queden curts o em distreuen de la veritat dramàtica. Segur que també us ha passat. Certament, l’Odissea de Nolan és un desplegament tècnic inqüestionable, un artefacte visual colossal, però en el seu cor humà hi ha esquerdes que el meu personal “càsting mental” no va poder evitar reparar in situ.
L’exercici imaginatiu de reemplaçar els uns pels altres
On el guió posa un Matt Damon correcte però excessivament adscrit als codis de l’escola nord-americana, la meva ment hi dibuixava incansablement els trets facials de Javier Bardem, que esdevé, des del meu punt de vista, un dels millors actors de la història del setè art; un monstre interpretatiu capaç d’omplir el buit de l’espai només amb la gravetat de la seva mirada, veu i presència escènica descomunal. Substituir el reclam publicitari de Damon per la desesperació shakespeariana de Bardem hauria convertit aquest personatge no en un simple supervivent traumatitzat, sinó en una autèntica tragèdia grega en tota la seva visceralitat devastadora.
I l’assumpte Telèmac: allà on la indústria insisteix a col·locar la frescor comercial i Spider-manitzada de Tom Holland —amb careta de peix bullit—, un cinema més d’autor demana a crits la gravetat de Timothée Chalamet, el campió de la seva generació, amb la mescla única de fragilitat, intel·ligència i caràcter, ideal per encarnar el fill que busca l’ombra del pare a través del temps i l’espai.
La tirania de l’estètica
Aquí el debat és dolorós però inevitable. Charlize Theron se’ns presenta operadíssima, distant, buida d’aquella credibilitat orgànica que requereix el mite.
Amb Anne Hathaway se’m fa impossible no patir per la dictadura de la imatge: una intèrpret d’un talent colossal a qui, malauradament, el retoc del llavi superior li resta aquesta microexpressivitat vital on habita l’ànima de l’actuació. La meva vista hi anava tota l’estona, involuntàriament, lamentant certa pèrdua de matís.
I si transportem la poètica al seu extrem natural?
Quina millor Penèlope que la mateixa Penélope Cruz? Sens dubte, hauria aportat una força emocional mediterrània, ardent i profunda; un rostre que, si bé llueix amb dignitat el pas del temps i les seves —més que probables— petites concessions a la bellesa, conserva una naturalitat expressiva capaç de transmetre el dolor de la que se n’ha acreditat com a especialista. Tanmateix, a “The Return” de Pasolini (RU, França, Itàlia, Grècia, 2024) —com no, programada amb anterioritat al Catalunya—, tant Ángela Molina en el paper d’Euriclea com Juliette Binoche com a Penèlope jugarien a la mateixa lliga que na Pe.
Per què a ningú se li ha acudit ajuntar Cruz i Bardem per a l’Odissea? Traspassar la química real a la ficció té una llarga i fascinant tradició al cinema. No seria, ni de bon tros, la primera vegada que una parella a la vida tangible ho és també a la gran pantalla: Lauren Bacall i Humphrey Bogart, el duet mític per excel·lència del Hollywood clàssic, que va desbordar carisma i tensió sexual a títols com “The Big Sleep” (EUA, 1946); Nicole Kidman i Tom Cruise, els més mediàtics dels 90 que van portar la seva pròpia dinàmica marital al límit sota la direcció de Stanley Kubrick a “Eyes Wide Shut” (RU, EUA, 1999); Angelina Jolie i Brad Pitt a “By the Sea” (EUA, 2015), en un drama dirigit per la mateixa Jolie sobre un matrimoni en crisi; i els mateixos Penélope Cruz i Javier Bardem a “Vicky Cristina Barcelona” (EUA, Espanya, 2008), on la seva complicitat traspassa la màgia del cine amb una veritat gairebé elèctrica.
Sí, ja ho sé! Potser és un disbarat el que estic proposant... Nolan pensa en un blockbuster i no en altres aspectes, diríem, més artístics. I, val a dir, que com a fan del mite, “The Odyssey” em va apassionar i em va fer vibrar, tot i que només l’he visionat dues vegades i, en canvi, ja en porto quatre de “The Return”! Però, jugant a les utopies culturals, aquelles que mai veurem, us imagineu, per un moment, Javier “Odisseu” Bardem i la seva “Penèlope”?