Francesc Torralba diu que la consciència que la nostra existència és limitada ens desperta i ens obliga a preguntar-nos què és realment important.
Si fóssim immortals, probablement ho ajornaríem tot. Però no ho som.
Per això, diu Torralba, el sentit de la vida consisteix a viure plenament mentre hi som. I afegeix la importància de la qualitat dels vincles que hem construït i el bé que hem sembrat.
I és precisament això el que em fa pensar en una expressió que sento massa sovint: “Un dia ja quedarem, ho miro i et dic”. “Un dia farem un dinar.” “Un dia anirem a veure aquella amiga que ha obert un negoci a prop de Castelló.” “Un dia, si coincidim en algun dels pobles que freqüentem —mireu la poca probabilitat de la trobada—, ja farem un cafè.”
No us passa que aquestes paraules, dites així, sense cap voluntat de concretar una data, acaben no significant res? Per a mi, “un dia ja quedarem, ja t’ho diré” és massa sovint sinònim de mai. És fum.
Potser m’equivoco, però tinc la sensació que moltes persones ja tenen la vida tan organitzada —la parella, els fills, els nets, les rutines—, que no senten la necessitat d’alimentar les amistats. I aleshores aquestes queden en una mena de llista d’espera permanent. I a part, hem d’analitzar qui sosté el vincle, és a dir, quantes vegades inicies tu la conversa o es posen en contacte amb tu.
El que és més curiós és que, de tant en tant, sí que se’n recorden de tu. Per exemple, quan han de venir al metge, a la clínica que hi ha just a sota de casa meva. Aleshores et truquen mitja hora abans per dir-te que seran per aquí, com si tu no tinguessis cap altre compromís. O se’n recorden de tu quan han trencat amb la parella o quan necessiten alguna cosa, generalment del tema jurídic-immobiliari. Sempre m’ha vingut al cap aquella dita de recordar-se de Santa Bàrbara quan trona.
No organitzen res. No proposen res. No concreten res. No entres dins els seus plans. Simplement, et regalen el temps “vagarós” o que els sobra, o et truquen només quan t’han de menester. Però mantenen aquell fil tan prim que els permet dir que encara són amics. D’això en dic “fer el manteniment” de l’amistat, perquè el dia que no tenen cap activitat se’n recorden de tu, com a pla B, C o fins i tot diria, pla Z. Per tant, no hi aposten de veritat. És a dir, es guarden la “carta” per a quan els convé, però no som la seva prioritat.
Perquè apostar per una amistat és una altra cosa. És pensar en aquella persona quan organitzes una revetlla de Sant Joan, una Castanyada, un pont de la Puríssima, un sopar improvisat o un Cap d’Any. És reservar-li un espai a la teva agenda abans que s’ompli de compromisos. És entendre que les relacions també necessiten temps, presència i voluntat.
Fa un parell d’anys vaig convidar, amb temps, un grup d’“amics” a celebrar la revetlla de Sant Joan a casa. Ningú va acceptar la invitació. Tothom ja tenia altres plans. El que em va saber més greu no va ser que no poguessin venir. Tothom és lliure d’organitzar la seva vida com vulgui. El que em va fer pensar va ser que ningú va dir: “L’any que ve ho preparem junts.” O, si aquest any no saps on anar, vine amb nosaltres. Res.
I és aquí on torno a Torralba. Vivim com si el temps fos infinit. Com si sempre hi hagués un altre estiu. Una altra revetlla. Un altre Nadal. Un altre cafè pendent. Una altra oportunitat per abraçar aquella persona que fa mesos —o anys— que diem que volem veure.
Però la vida no funciona així. La vida és finita. I precisament perquè és finita, cada trobada té valor. Cada conversa. Cada dinar. Cada passejada. Cada cafè. Cada moment de presència pesa molt més que tots els “un dia ja quedarem, ho miro i et dic” que anem acumulant.
Canviem aquesta expressió genèrica i inconcreta per a una altra molt més compromesa: “Et va bé el 31 d’agost —per posar una data— a les 19 h a tal lloc?”. Això és concretar, això és mullar-se, això és voluntat de quedar amb la persona i no voler quedar bé amb la vianda al plat.
Perquè les amistats, igual que les plantes, no es mantenen vives amb bones intencions. Necessiten temps, gestos i presència.
I, sobretot, necessiten entendre que el dia per trobar-nos i per compartir no es porta a terme amb inconcrecions sense voluntat de fer-se, sinó amb la concreció dels fets. El que realment passa sovint és que la gent diu: el setembre farem un sopar, o hem d’inaugurar el pis, etc., i acabat de dir, acabat d’oferir, perquè sembla com si aquestes paraules s’hagin esvaït per sempre. Mai més se’n parla.
Ara bé, si un dia la persona s’ha quedat sola, per qualsevol circumstància, o t’ha de menester, per qualsevol cosa, llavors sí que es posen en contacte amb tu. I llavors, a l’hora de pagar, o han d’anar al lavabo o et diuen... com ho fem? Quan realment l’última trobada —que ja feia uns mesos— vaig ser jo la que vaig pagar.
L’amistat veritable és ser-hi sempre, tenir un contacte més o menys continuat i ajudar-se en moments complicats. Però és que sovint no només no estan al teu costat en moments difícils, sinó que en moments d’oci i festivitats com revetlles o Caps d’Any, tampoc hi són. Només els trobes entre setmana, com si fos una visita de feina.
I com començava dient al començament de l’article, tots sabem que la vida és finita i caldria substituir l’expressió “un dia ja quedarem, ho miro i et dic” per l’expressió “t’espero tal dia a casa i preparem la Castanyada junts”, per exemple, o “aquest diumenge anem a fer una paella junts”, que la vida passa de llarg i perdem moltes oportunitats per compartir coses junts.