El 31 de març del 1492, els Reis Catòlics van signar el decret d’expulsió dels jueus. Uns 165.000 jueus, tan espanyols com el que més, ja que feia quinze segles que estaven assentats a la Península, van haver de travessar les fronteres cap a l’exili. Aquella va ser una de les primeres “neteges ètniques” de la història.
La presència de la cultura islamista, en aquells temps, de conquesta amb l’estendard real i la imatge de l’Església catòlica enaltits davant de l’enemic, era el símbol del poder que Espanya ostentava. L’exclusió musulmana no va acabar amb la presa de Granada, entre 1609 i 1613 van ser expulsats uns 350.000 moriscos, antics musulmans que van ser obligats a batejar-se com a catòlics. No tota la societat civil tenia la mateixa intenció. L’Església catòlica era la que més pressionava per a la seva expulsió. Iels nobles volien dilatar-la per ser la mà d’obra que ells tenien per als seus treballs al camp. Eren els que ostentaven els oficis a les ciutats, per la qual cosa la seva expulsió va generar un buit en l’economia del moment.
El 1492, després de mil cinc-cents anys de convivència, van ser expulsats uns 300.000 jueus d’Espanya per ordre dels Reis Catòlics. Realment va ser el desenllaç final d’un segle de persecucions, matances i conversions forçades, tot això pel bé de l’Espanya cristiana. La Santa Inquisició era l’instrument utilitzat per les autoritats eclesiàstiques i la monarquia per forçar una identitat única a costa de genocidis col·lectius. Com l’esdevingut el 1391, quan les jueries de la Corona de Castella i de la Corona d’Aragó són massacrades. Els assalts, els incendis, els saquejos i les matances s’inicien el juny a Sevilla, i es van estenent per la resta de la península. A Castella s’ordena el 1412 que els jueus es deixin barba i portin un distintiu vermell cosit a la roba per poder ser reconeguts. Van ser els predecessors dels nazis del segle XX.
El segle XVIII van ser expulsats els jesuïtes de les monarquies més importants d’Europa. A Espanya va ser durant el regnat de Carles III. Els bandejats van ser uns 4.000. Les consolidacions de les monarquies absolutistes van veure que l’essència del seu poder perillava pels ensenyaments als centres educatius en mans dels jesuïtes. La seva expulsió i la posterior dissolució de la Companyia de Jesús van provocar l’exili d’una gran quantitat de jesuïtes en països no catòlics, com el regne de Prússia o l’Imperi Rus.
El segle XIX va continuar sent font d’exclusió i fugida, sempre lligada a la direcció de l’Estat. Quan el rei Josep Bonaparte, el juny del 1813, es va retirar a França, els “afrancesats” espanyols que havien acatat al monarca francès van ser declarats traïdors pels patriotes de Cadis, i van haver d’exiliar-se a França també si volien continuar vius, uns 12.000 espanyols, la gran majoria militars i una gran part de la intel·lectualitat de l’època.
L’any següent, el 1814, es va produir una altra emigració política, escapaven a l’exili els liberals contra els quals Ferran VII va deslligar una persecució feroç. El 1823 van haver de fugir a l’estranger de nou els liberals per escapar una altra vegada de la repressió absolutista. El segle va continuar avançant i llançant fora del país en successives onades els perseguits de torn. Les tres guerres carlistes van implicar els corresponents exilis. La Primera Guerra Carlista va acabar el 1839 amb el Conveni de Vergara. Uns 28.000 carlistes es van negar a acceptar l’acord i es van expatriar. El 1848 Cabrera va tornar a Espanya i va reprendre la lluita en el Maestrat, que va durar solament uns mesos, al cap dels quals va haver-hi també una petita emigració. La tercera emigració carlista va tenir lloc el 1876 després de quatre anys de lluita. Els progressistes i demòcrates, i els republicans també van haver d’exiliar-se. Els primers, el 1866, després del fracassat aixecament del general Prim. Els republicans, el 1874 en produir-se la restauració monàrquica.
Aquesta era la realitat d’aquella Espanya, arrelada en el seu esperit més profund a la relació de vassallatge del poble davant d’una concentració de les terres en mans de terratinents. Aquests s’identificaven amb els conservadors, i utilitzaven el poder de decisió per mantenir actituds feudals en ple segle XIX. La fidelitat al “patró” era important perquè unes condicions de sotmetiment produït per la dependència d’aquelles gents humils, analfabetes i molt pobres, assegurava algun jornal per a una mica d’alimentació, per als seus fills petits. La mortalitat infantil els rondava diàriament. Només els que havien rebut alguna formació començaven a veure que les idees de la il·lustració eren possibles, i els liberals van començar a estendre els seus missatges que una altra vida era possible.
El 1931 es va obrir una esperança amb el triomf, el 14 d’abril, de les forces republicanes. El problema d’Espanya eren les monarquies i els terratinents que, juntament amb l’església, sempre van actuar contra el poble en general, imposant el seu missatge explotador amb la violència i la possible exclusió de la seva terra. Cinc anys després, el poder fàctic va decidir acabar amb aquella finestra d’esperança i van organitzar un aixecament militar contra el règim democràtic republicà.
En tres anys del cop d’estat i de guerra civil, en què van assassinar a sang freda uns 150.000 espanyols, mig milió d’espanyols van haver de fugir dels seus pobles, llars i país, perquè l’església, l’exèrcit, els terratinents i el gran capital d’Espanya no els volien a la seva terra de tota la vida, se n’anaven per salvar la vida, que era l’única cosa que els quedava.
Aquesta fugida era acompanyada des de l’aire, per l’aviació alemanya i italiana, metrallant sense pietat cap a dones, ancians i nens mentre caminaven precipitadament per l’N-340 fugint del genocidi de Queipo de Llano, o per la serralada dels Pirineus, en ple hivern, abandonant els seus estris pel camí, fins a arribar a França, que els van acollir amb una hostilitat innecessària, internant-los en platges de sorra fina, envoltats de filats, sense cap altra ajuda.
El 1959, el Govern de Franco va imposar un dur Pla d’Estabilització que va provocar la sortida massiva de treballadors espanyols cap als països més industrialitzats del continent: França, Alemanya, Suïssa, Bèlgica, Holanda, Gran Bretanya. Prop de dos milions d’espanyols van nodrir al llarg dels anys 60 l’anomenada emigració econòmica.
Després de la fam desenvolupada en postguerra, agreujada des del 1939 fins al 1946 per la política econòmica autàrquica desenvolupada pel govern de la dictadura de Franco, que va causar uns 200.000 morts per inanició, va portar molts joves a sortir del país amb el que portaven per ajudar els seus familiars. Es van trobar en una terra que no coneixien, no parlaven la seva llengua ni coneixien els seus costums. Les situacions de caràcter racista es van donar en aquests països idealitzats per nosaltres i que actuaven amb els mateixos condicionants que nosaltres ara actuem. Excloure l’estranger perquè no forma part de la nostra família social i cultural: això es diu racisme.
Ara som terra d’acolliment, la nostra economia no llança els espanyols a l’emigració ni a l’exili, però això pot canviar, perquè el poble espanyol ha oblidat d’on ve i continua amb els mateixos tòpics del poder, però ara és el poble qui els defensa. Una part fan el treball brut al feixisme davant de la presència de 9.464.210 persones residents a Espanya que havien nascut en un altre país.
Espanya és una monarquia constitucional perquè la dictadura franquista la va imposar com a continuadora dels principis del moviment nacional feixista encapçalat per Francisco Franco, i els seus generals com a garantia de continuïtat. Perquè aquest règim tingui la legalitat realment democràtica hauria d’haver estat votada en una consulta a part, i no camuflada en el procés constitucional, àvid de llibertats del poble.
A Espanya se la va portar amb silencis de la memòria històrica a aquest procés i ara n’estem pagant les conseqüències.