La vida cristiana és un pelegrinatge

VUI vull reflexionar sobre el sentit del pelegrinatge des de la perspectiva espiritual. La metàfora del pelegrinatge aplicada a la vida espiritual és habitual en l'antiguitat. El poble escollit de l'Antic Testament és sobretot una comunitat peregrina. Per als creients de la Nova Aliança, l'ideal del pelegrinatge adquireix una nova dimensió perquè s'espiritualitza, i aleshores ja no vol dir travessar un desert material, sinó perseverar per poder assolir la pàtria celestial, i perquè s'ha obert una nova ruta que ens porta a Déu a través de Jesucrist.
Cada cristià és constituït fill de Déu pel baptisme; ha estat engendrat a la vida divina i reneix per l'aigua i l'Esperit Sant. Els cristians són enmig del món, però no són del món; viuen entre els homes i comparteixen les seves angoixes i esperances, però no s'acomoden als criteris d'aquest món, sinó que cerquen la voluntat de Déu. Són ciutadans del cel i, encara que no es desentenen del món present, esperen un Salvador, Jesucrist, i això comporta una manera concreta de ser i de viure.
Ells viuen la vida present, doncs, sobretot com un pelegrinatge. El creient com a pelegrí en aquesta terra ha de tenir una mentalitat apropiada, la d'aquell que es troba de pas; que no adopta els usos i els costums del país que travessa, sinó que conserva la seva pròpia forma de veure les coses, una jerarquia de valors diferent de la que tenen els altres amb els quals es relaciona. Aquests pelegrins no caminen a les palpentes, sinó que avancen pel camí recorregut per Crist, i caminen conscients que l'arribada a la meta no es realitzarà definitivament fins després de la mort.
Per això la paraula camí passa a indicar en el pla moral els hàbits i la conducta de l'ésser humà. La Sagrada Escriptura presenta l'existència humana com l'elecció entre dos camins, el que condueix a la vida i el que condueix a la mort. El text fonamental sobre aquesta elecció cabdal el trobem en el llibre del Deuteronomi (Dt 30,15-16), quan Moisès demana al poble d'Israel que, abans de travessar el riu Jordà, ratifiqui l'Aliança. L'essencial per a l'ésser humà és saber-se orientar bé, ja que la seva vida depèn d'aquesta elecció radical que l'ha de portar a conformar la seva existència, els seus actes i els seus gestos a la voluntat de Déu.
El Nou Testament utilitza el mateix llenguatge i contraposa el camí que porta a la perdició amb el camí que porta a la vida. Ara bé, Jesús ensenya el camí de Déu d'acord amb la veritat, i no es deixa condicionar per ningú; d'altra banda, Ell mateix és el camí viu que porta al cel i dóna accés a Déu. Jesús es presenta com el camí: "Jo sóc el camí, la veritat i la vida; ningú no arriba al Pare si no hi va per mi "(Jn 14,6). Aquest camí no té res de material o físic, perquè es tracta d'una persona, però el valor de la metàfora continua vigent i pren tota la força en aquest context: Jesús deixa els seus, precisament per portar-los al cel.
Els creients són convidats a arribar a Déu. Saben que Jesús ha iniciat el camí i viu perquè els seus deixebles puguin seguir-lo. I aquest camí és Ell mateix. Només cal creure en Crist i acostar-se a Ell per trobar-se en presència de Déu i rebre la seva llum i la seva vida, i fins i tot, un dia, poder-lo veure cara a cara. En l'episodi de la trobada amb els pelegrins d'Emaús, és Crist mateix qui fa camí amb ells i es fa camí per a ells, encara que no seran capaços de reconèixer-lo fins que els expliqui les Escriptures i parteixi el pa.
Els cristians caminem com a pelegrins segurs per la vida. No ens sentim abandonats ni sols per guardar els manaments i romandre fidels, ja que comptem amb Crist, que ens purifica dels pecats, ens comunica la veritat i la vida, i que constitueix el propi camí per anar a Déu. Per tant, no és tan difícil, només cal seguir-lo per entrar a la casa del Pare.