Alberto Ríos prova amb una de Bob Dylan, amb acords recognoscibles “però no gaire difícils” abans d’abordar la senzillesa aparent d’un tema d’Atahualpa Yupanqui. Després vindrà alguna cosa de Robe Iniesta. Alberto Ríos admet, guitarra en mà, que és “més de rock and roll” mentre que Andrés Blanes “és més de flamenc”. El primer té 64 anys. El segon, 71. Tots dos formen part de la Banda Cromàtica, un projecte gratuït amb seu al casal de barri de Can Boada; una iniciativa de veïns, la major part jubilats, que ensenyen música a altres veïns. En realitat, es tracta “de generar vincles”, subratllen. “Cadascú aporta el que sap”, agrega l’Alberto.
La Banda Cromàtica la integra actualment una vintena de persones cada setmana, bé és cert que no tots hi són sempre: “Alguns venen quan volen, o quan poden”. Hi ha classes, o trobades, els dilluns, els dimarts, els dijous i els divendres, de 18 a 20 hores. Els dilluns i els divendres, el nivell és d’iniciació; els dimarts i els dijous, avançat. Tot força seriós, però sense aclaparaments, amb les guitarres adaptant la seva cadència al ritme quotidià dels membres d’aquest projecte iniciat fa gairebé quatre anys i amb un nom singular. “Vam decidir dir-nos Banda Cromàtica com a forma de diferenciació. Un de nosaltres anava a l’Escola Cromàtica i ens va agradar el nom. Sonava bé, era neutral...”, diu Miguel Ángel Minguillón, un dels principals artífexs del projecte.
Miguel Ángel Minguillón va aprendre a tocar la guitarra amb 66 anys; era un compte pendent des de l'adolescència
La història de la seva relació amb la guitarra és similar a la d’altres integrants de la iniciativa. Va abraçar del tot l’instrument quan es va jubilar. Ara té 70 anys. “Volia tocar-la des dels 14 anys, però els meus pares em van dir que ja n’aprendria, que el que tocava llavors era treballar”. Es va ocupar en el sector de les arts gràfiques i va ser propietari d’un estudi fotogràfic “fins al 2008, quan tot es va enfonsar”. La pandèmia va reblar el clau: “Tenia 24 bodes, però n’havia arribat a fer 150 en un any”.
- Membres del grup, en una aula del casal
- Alberto Tallón
Va aprendre (va començar a aprendre) a tocar la guitarra amb 66 anys amb un instrument fruit d’un regal filial: “Té, pare, una guitarra”. Ara? Sí, ara, mai és tard. Va conèixer Juan Pérez (72 anys), que també havia donat curs a la seva passió guitarrística i ja impartia classes, i van començar aquesta aventura a poc a poc. D’aprenent va passar a professor, perquè tots ho són a la seva manera, perquè les classes se sustenten en l’intercanvi. “Jo porto, sobretot, als principiants. Els ensenyo a col·locar les mans, do, re, fa, sol. És difícil, sobretot, la mà dreta. No és igual la rumba que les sevillanes o els boleros. L’important és que s’aprenguin uns acords simples per començar en aquest món”, diu Miguel Ángel, que també canta en dos cors.
“Aquesta activitat és com una tercera joventut. És molt positiva per exercitar la ment”
L’Andrés es deixa anar en una cadència flamenca per temperar la guitarra i l’Alberto viatja cap a l’“Hotel Califòrnia”. Tots coincideixen en el benefici de la pràctica musical “per impregnar-se de música, per al cap, per deixar de costat el mòbil”. Alberto Ríos toca la guitarra pel seu compte, de manera lliure, des de fa 20 anys: “Aquí comprovem que aquesta activitat és com una tercera joventut. És molt positiva per exercitar la ment, per a l’àmbit cognitiu. T’obliga a estudiar a casa, a repassar acords i melodies”.
L’Antonio mira atentament les evolucions d’un company. El Quico aguanta una llibreta per guiar el Juan mentre aquest escomet una peça en presència de la Nadia. Sonen versos de Robe Iniesta: “Hoy no he probado bocado, quién sabe si mañana”.
