No pensàvem

ABLO Neruda va escriure una obra que, a hores d'ara, s'escau de ple: "Trobar-se un mateix". Crec important refrescar la memòria del personal arran el confinament pel COVID-19. Havia d'arribar el dia en què cadascú es retrobés a si mateix. Amb una possible pega, com referia ell mateix: que "algun dia, onsevulla que sigui, indefectiblement et trobaràs tu mateix. I aquella pot esdevenir la més feliç o la més amarga de les teves hores".

Portem uns quants dies de reclusió obligada. Arran de més hores de reflexió, m'he adonat que tal vegada ens mancava pensar. Dúiem sempre una velocitat més alta del normal. Summament estressats, corrent amunt i avall. Penso en molta gent concreta que sortia a anar a fer un tomb, sense rumb, per no arribar enlloc. Àdhuc, alguns pares feien per alimentar aquesta "marxa" recollint la mainada de l'escola i recol·locant-la en altres activitats complementàries (judo, anglès, informàtica, dansa o treballs manuals, etcètera). Sense solució de continuïtat. Era normal tot plegat?

Un virus ens interpel·la exigint-nos no confondre viure amb embriagar-se mitjançant infinites experiències. Cal primar qualitat per davant de quantitat. Es fa necessari recuperar valors de la infantesa: l'esforç, l'austeritat, l'estalvi, el passar un weekend a casa€, lluny d'acumular i malbaratar béns caducs.

Ens calia rellegir entre línies l'"Imagine", d'en John Lennon. Algú dirà que m'he begut tres copes. Tant se val! Albergo el somni de creure en un món idíl·lic. Des d'ara, tot hauria d'ésser diferent. Anirem a millor? Proposo un examen profund de consciència per passar comptes cent dies després de passar el sotrac. Ja es veurà llavors.

La importància de les coses s'ha de posar en valors superiors i intangibles. Qui no arribi a donar aquest pas -amb decisió- em fa pensar que mai no madurarà. És ací que el pensament se m'enlaira envers la gent gran. O aquella que viu sola i potser anava a dinar a algun casal. Allí compartia estones i converses amb "col·legues" de fatigues i edat. De ben segur que aquest col·lectiu té records de l'antigor que els estan refermant al llarg de la "clausura". Dissortadament, però, alguns mai no maduraran: els haurem de convidar a un "sopar d'idiotes"? O fixar-los "una paga"€ per tal que pensin.