Després de tants anys de moviment, el feminisme continua sent necessari. Cal explicar i alçar la veu per aquelles persones que encara no ho han entès.
És cert que la societat ha canviat molt, precisament per les mobilitzacions, però continua havent-hi moltes violències que no poden ser silenciades. Som conscients que també hem d’evolucionar i enxarxar-nos amb altres moviments i altres territoris. Encara queda molta feina a fer i hem d’aconseguir fer realitat el lema “Ni un pas enrere!”.
Un dels reptes que enfrontem és educar per a tenir criteri propi i una forma de mirar inclusiva i que vagi més enllà del que sembla evident. Per entendre la societat en la qual estem cal observar com operen les diferents relacions de poder, quins són els interessos que persegueixen les parts i les consegüents opressions que en resulten. Per entendre qualsevol moviment d’alliberament cal posar-se en el lloc que ocupa la part oprimida i fer consciència dels privilegis dels qui volen perpetuar l’statu quo.
El malestar i la injustícia constitueixen la llavor que pot esdevenir en organització i construcció d’una altra forma més justa de convivència. Però també es poden derivar en processos involucionistes, com malauradament està passant. Cal estar alerta i tenir un sentit ètic de les nostres accions individuals i col·lectives.
El moviment feminista sorgeix a partir de la mobilització de grups de dones que volien alternatives a la situació de submissió davant el masclisme, deixar de ser ciutadanes de segona, no haver de demanar permís i tenir els mateixos drets. Des dels inicis del sistema capitalista la reproducció del mateix sistema no hauria estat possible sense el treball invisibilitzat de les dones dins les llars. Recordem també que el sistema comporta opressions transversals, de gènere, de classe, racistes, a les que cal donar nom i posar consciència.
L’economia feminista va sorgir de la necessitat de valorar aquest treball de reproducció i de cures, imprescindible, que els diferents corrents de la teoria econòmica han ignorat de forma més o menys interessada. Hem de deslligar-lo del rol de gènere imposat pel mateix sistema, de manera que totes les persones assumeixin responsabilitats en aquestes funcions.
Sabem que qui té el poder construeix el relat. Ara, amb la digitalització, potser més que mai, cal contrastar i mirar les fonts del que llegim o escoltem. Qui dona la informació? Qui la finança? A quins interessos obeeix?
La teoria econòmica neoclàssica, que domina el relat a les universitats, no explica moltes coses. No contempla el valor del treball de cures a les llars. No aprofita i, a més, defenestra molts dels conceptes de la teoria marxista que expliquen molt bé com funcionen les opressions de classe. Tampoc qüestiona que s’inclogui la producció de la indústria de la guerra i de la mort en el càlcul del PIB - potser hauria de restar en lloc de sumar-. Obvia la incorporació en els costos empresarials de les enormes externalitats que afecten el benestar de tantes persones i de les generacions futures i que de ser inclosos mostrarien la inviabilitat de molts projectes empresarials capitalistes.
De les opressions surten els moviments, de la necessitat apareix l’enginy, de l’estudi sorgeix el coneixement. Dia rere dia veiem l’expulsió de moltes persones dels propis territoris i això fa que apareguin moviments de resistència.
Així doncs, hem d’avançar i construir nous relats que expliquin la complexitat del món i tinguin en compte com fem per millorar la vida de tothom, la del medi, pensant també en les generacions que estan per venir, i això ens interpel·la com a feministes i entronca amb la necessitat d’una certa mirada, una mirada ampla que posi la Vida al centre.
Quan vam començar a sentir parlar de l’ecofeminisme ens era més fàcil si pensàvem en les dones del sud global, més arrelades a la terra, en les seves lluites contra la mineria que els enverina els cossos, la terra, els cultius, i les aigües. Ara, però, entenem que la problemàtica és global i afecta arreu, en cada territori. Tenim referents que expliquen molt bé que som ecodependents -la Terra ens sosté i té límits- i interdependents -la vulnerabilitat existeix i necessita tasques de cures-. L’ecofeminisme l’entenem com un moviment que entronca feminisme i ecologia. Rebutgem l’espoli dels recursos naturals d’aquest model de producció i consum insostenibles i rebutgem les relacions de poder del model patriarcal basat en l’opressió de les dones.
Aterrant a Terrassa, el grup ecofeminista Dones d’Aigua, estretament lligat al Casal de la dona, dinamitzem activitats pedagògiques a la nostra ciutat entorn de l’aigua, des d’una mirada ecosocial, ja que veiem l’aigua com un recurs essencial per a la vida, i un bé comú d’accés universal. Sense aigua no hi ha vida, i per això la defensa de mecanismes que garanteixin el Dret Humà a l’aigua de totes les persones, en especial de les més vulnerables. Treballem per la seva gestió de forma pública i comunitària, de manera eficient i justa, i fora dels interessos del mercat, ja que l’aigua no ha de ser tractada com una mercaderia més per a l’enriquiment i el lucre d’uns quants. Per això, moltes de nosaltres som part integrant de l’Observatori de l’aigua de Terrassa, perquè ens importa la vida. Una vida bona per a totes, que pugui ser viscuda amb dignitat, amb corresponsabilitat envers els altres éssers vius amb qui compartim el nostre planeta.