Després d’uns anys de celebracions de Nadal sense nord, amb elements decoratius sense cap personalitat ni vinculació amb la pròpia festa, amb alguns errors greus com el de la festa de l’encesa de llums de l’any 2023, ara tot sembla haver trobat un rumb adequat.
Ho fa pensar i creure, a més de les millores de l’any passat, l’anunci de l’encàrrec d’elements decoratius lluminosos que s’identificaran estretament amb Terrassa. Els elements escollits estan ben pensats i esperem que la seva realització no desmereixi la bona proposta que s’ha fet pública aquesta setmana. Una relació icònica més estreta de Nadal amb la ciutat és una bona estratègia festiva que, a més de la seva funció comercial, pot ajudar a facilitar el sentiment de pertinença terrassenc.
Lògicament, aquest és només un pas més en la bona direcció, per bé que caldrà seguir treballant just en l’altra direcció. Vull dir, en la identificació de Nadal... amb Nadal. Si ho puc dir amb un punt d’èmfasi, estic parlant de la dimensió global -i autèntica- de Nadal, cosa que per diverses raons també s’havia anat desdibuixant. Com ja havia comentat en altres ocasions, i per posar un exemple, bona part de la decoració lumínica de fanals i carrers cada vegada ha tingut menys a veure amb la festa. Són elements decoratius -no sempre de massa bon gust- que no fan referència a res i que es podrien fer servir per a una festa major -si caigués a l’hivern- o per un carnaval.
No es tracta pas de penjar nens jesusets als fanals -gairebé podria semblar un sacrilegi!-, sinó de recuperar la iconografia més típica d’aquesta festa i que la trobem arreu del món, particularment al de tradició protestant. Penso en els elements vegetals com les fulles de boix grèvol, les formes tradicionals simples com les campanes, els colors típics d’aquestes festes -els verds, els vermells...-, i en general tot allò que el cinema de Nadal també ha contribuït a universalitzar. Ja sabem que en un país amb un rerefons ideològic tan anticlerical com el nostre, els excessos de motius estrictament religiosos generaria resistències tan respectables com, ho he de dir, absurdes. Per tant, no cal provocar. Però tampoc cal anar cap a un desdibuixament de la festa pensant que si es despersonalitza es farà més global. Tot el contrari.
Un altre dels elements essencials de tota celebració de les festes de Nadal és la música. Segons el meu parer, també aquí cal afinar -mai tan ben dit- en tres direccions. Una, en la qualitat de la música al carrer. Cal assegurar tant el bon gust musical com la presència dominant -encara que no exclusiva- de la tradició musical catalana. I quan parlo de tradició no em refereixo només a la música estrictament tradicional, sinó també a la que ha anat configurant el Nadal musical més recent. Tot i que no abunda la tradició anglosaxona que tots els cantants tinguin els seus discs de cançons de Nadal -tot i que tenim excepcions com el de Marina Rossell i algun altre-, sí que hi ha una notable producció musical d’estils actuals disponible. Des de Pau Riba i el seu “El matí de Sant Esteve”, fins a la ja “tradicional” cançó Quan somrius. Seria molt demanar al govern municipal una cosa tan senzilla i econòmica com que se sentís als carrers -i es fes extensible a tota la ciutadania- una llista tipus Spotify amb una bona selecció de música de Nadal catalana?
La segona direcció de presència musical consistiria a potenciar la música en viu al carrer. Ja ho fa -entre d’altres- el Conservatori de Música amb algunes de les seves formacions instrumentals, però caldria insistir-hi: convidar més grups corals dels que ja hi ha a l’entrada de l’Ajuntament, establir punts per afavorir les aportacions espontànies... I, finalment, caldria assegurar una programació extensa de bons concerts de Nadal.
No cal fer invents com els que han fet ciutats veïnes, i en tindrem prou, com es va fent, si es vetlla la qualitat i adequació iconogràfica i musical que ha d’acompanyar unes festes tan rellevants com les de Nadal.