L’estat dels carrers genera sovint debat. Quina és la seva proposta? Ens preocupa com la ciutat s’està degradant i perd pistonada. La desinversió històrica se’ns està menjant literalment els carrers: portem 10 esvorancs en només tres anys. La solució és destinar-hi el pressupost ordinari necessari per garantir la seguretat de l’asfaltat, que és el mínim exigible. Ara s’hi estan abocant recursos, però són insuficients. El problema és que el govern només se centra a tapar forats i, mentrestant, la resta de ciutats ens avança.
En quins indicadors ho nota? Les dades de l’INE i l’Idescat són molt clares. A Terrassa estem per sota de la mitjana del PIB per càpita del país i de Sabadell. L’atur juvenil s’ha disparat al 14%, i les nostres famílies guanyen 1.800 euros anuals menys que a Sabadell i 1.700 euros menys que la mitjana de Catalunya. Això retrata una ciutat que ja no exerceix de capital, tot i tenir els ingredients necessaris: un teixit associatiu brutal, el segon campus urbà i dos hospitals referents. Falta lideratge per explicar la realitat i posar-s’hi.
Quines han de ser les prioritats per capgirar-ho? Cal un canvi de model econòmic. En els últims 20 anys hem perdut milers de llocs a la indústria tot i créixer en habitants. Hem de generar feina de qualitat, retenir el talent universitari i rebutjar ser el magatzem logístic de Barcelona: volem indústria neta, no que vinguin empreses només a repartir paquets. Revisarem els usos per protegir la indústria urbana i traslladar la més bruta als afores. Si garantim feines ben pagades, la gent no anirà ofegada i el comerç de proximitat i de qualitat en sortirà reforçat.
Pacificar la ciutat xoca amb les necessitats d’aparcament del comerç? L’accessibilitat passa primer per un transport públic de primeríssim nivell, amb més autobusos i freqüències. Defensem fer aparcaments dissuasius als barris, però no té sentit enterrar 13 milions d’euros en un aparcament al bell mig de la ciutat com el del portal de Sant Roc. Aquests diners s’haurien d’invertir a la zona esportiva o fer un aparcament en alçada a l’estació d’autobusos, que és molt més econòmic.
Si guanyen les eleccions, aturaran el projecte del pàrquing del portal de Sant Roc? Sí, si podem el pararem. Entenem que és una “tomba de fum”. A la ciutadania no li pots dir que fas una zona de baixes emissions i després fer un pàrquing just al mig. Al govern de la ciutat li falta un rumb clar.
Per què passa això? Perquè fer política a mitjà i llarg termini és el més difícil. El fàcil és fer la foto petita i posar el focus a tapar forats. Això és imprescindible, però no impulsarà Terrassa allà on es mereix. Jo em vull arromangar la primera per revertir la situació, vull que d’aquí a 15 anys els meus fills es puguin independitzar i treballar en aquesta ciutat. No podem convertir-nos en una ciutat dormitori grisa i còpia de tantes altres.
Quines infraestructures falten per assumir el creixement demogràfic actual? D’una banda, projectes de país com un tren orbital que eviti que Barcelona sigui una centrifugadora de gent i una aspiradora d’oportunitats. A Terrassa, és urgent revisar el POUM del 2003. Hem de densificar espais per guanyar zona verda en lloc de créixer dispersos, un fet que fa insostenible garantir nous equipaments com escoles o centres d’atenció primària.
Quines polítiques d’habitatge cal reforçar? Necessitem molt més habitatge públic per poder controlar els preus. S’està tancant un bon pla local d’habitatge, però la clau serà complir-lo, perquè els últims anys la ciutat no ha invertit prou recursos ni en compra ni en construcció. S’ha fet bona feina cedint solars a la Generalitat, però l’Ajuntament no pot limitar-se a traslladar responsabilitats als altres; les ha d’assumir per donar solucions reals a la gent.
Hi ha desigualtat d’inversió entre el centre i els barris? Moltes inversions situades al centre o a la zona esportiva, etcètera, són equipaments per a tota la ciutat i les gaudim tots. Cal fugir de les guerres entre barris, perquè si a Terrassa li va bé, hi guanyem tots. Hem de competir amb altres municipis, no entre nosaltres.
Van ser al govern fins fa un any i mig, quin llegat reivindiquen i per què la crítica ara és vàlida? Ho valorem amb orgull perquè el 2019 vam posar les bases d’un nou model de ciutat, doblant l’illa de vianants i donant vida a naus abandonades. Hi ha una frustració evident a la ciutat amb un govern que prometia un gran canvi i s’ha limitat a gestionar el dia a dia. El nostre desencant arriba quan qui lidera prefereix el conformisme d’un “qui dia passa, any empeny”. No hem vingut a escalfar cadires; si no podem fer avançar la ciutat des del govern, ho fem i ho farem amb coherència des de l’oposició.
Els preocupa la sensació d’inseguretat ciutadana? Sí, mentre hi hagi una sola persona que se senti insegura, ens preocupa, tot i que les dades ens diguin que som una ciutat segura. La recepta ha de ser donar suport i confiança als cossos policials, però la millor política de seguretat és que la gent tingui oportunitats i que hi hagi comerços amb les persianes obertes il·luminant els carrers. No hi ha pitjor política de seguretat que una ciutat dormitori fosca i apagada.
Quines línies vermelles posaran sobre la taula si cal un nou acord de governabilitat? Tenim dues úniques línies vermelles. La primera és que no farem mai res amb l’extrema dreta, tingui la bandera que tingui. La segona és que només hi serem si es vol avançar de debò; no donarem xecs en blanc per tapar forats ni ens deixarem portar per inèrcies. Pactarem amb tothom que vulgui revertir la situació.
També amb el PSC? Si volen fer avançar la ciutat, sí. Si el que volen és tornar a les polítiques de l’última etapa socialista, no.
