Quan arribi la catàstrofe

A biografia de cadascuna de les etapes de la nostra vida conté diferents classes de crisis: l'adolescència, una malaltia greu, la crisi anomenada dels 40, divorcis, la mort d'un ésser estimat, l'atur, etc. Totes elles impliquen canvis, de vegades radicals, que ens poden originar incertesa, inquietud, impotència, por... El mateix s'esdevé a la història de les societats. Han esdevingut sovint catàstrofes provocades per la naturalesa inerta, com terratrèmols, tsunamis, erupcions volcàniques; desastres causats pel mateix home, com guerres, bombes bacteriològiques, genocidis, esclavatge, cracs econòmic, greus violacions dels drets humans, o epidèmies provocades pels éssers vius més infinitament minúsculs com els bacteris o els virus. Totes causaren morts, malalties, dolor físic i psicològic i alhora també provocaren canvis.

Avui, les famílies, els veïns, els pobles, les ciutats, les nacions, els cinc continents, tots, patim l'última catàstrofe, la pandèmia del coronavirus/COVID-19. Ha vingut de sobte i s'ha instal·lat en les nostres vides. No podem evitar molts dels esdeveniments que passen perquè no depenen en absolut de nosaltres i, per tant, són imprevistos. És realment una seriosa amenaça per a la vida, salut i el benestar de tots nosaltres. I això ens produeix la sensació d'una manca de seguretat i fragilitat extrema. La impressió d'incertesa, inseguretat i impotència podria convertir el temps de confinament en temps d'ansietat, però també en temps d'anhels que això també passarà.

En general, les guerres, les malalties, les epidèmies i pandèmies són tràgiques, en el sentit que ens poden prendre les persones que més estimem, però també tenen el poder de transformar qui les experimenten. Abans, potser, érem indiferents al món que ens envolta, ara, com diu José Luis Sampedro en el seu llibre pòstum "La vida perenne" (2015), podem sentir "Un despertar!, que és un cop de gong que ressona a la nostra ment; és quelcom vital: ser conscient de la realitat".

I la realitat és que vivim fins ara en una època que és, entre altres coses, l'època del soroll físic, soroll mental, soroll del desig. El progrés tecnològic ha llançat els seus recursos contra el silenci, la lentitud, la calma. Afirma J.L. Sampedro que "fins i tot la paraula, que ens ha fet humans i que ens permet dialogar, es converteix, sovint, en soroll que adorm, confon, enganya, persuadeix amb mentides o encadena amb creences...".

El coronavirus ens mostra la vulnerabilitat de l'individu i de la societat. Ens fa fer preguntes. Ens ensenya que res és el suficientment important, que cap objecte, cap possessió, cap persona, ni cap sistema és permanent. Davant d'aquesta crisi, la realitat ens obliga a ampliar la mirada: relativitzar-ho tot, també les pàtries, les ideologies, les fronteres.

No és gens fàcil ni còmode viure amb la inquietud del que passa i ens passa. Però cal lluitar per tal de mantenir-se ferm. "Resistir", la cançó del Dúo Dinámico que aquests dies sona arreu i que s'ha convertit en l'himne de resistència dels confinats, fou a la Grècia clàssica el terme ètic clau dels estoics, els quals afirmaren que era necessari aprendre a viure com si l'instant més important de la nostra vida fos el que estem vivint en aquest mateix moment i les persones més importants fossin les que tenim davant nostre. Tenir present que res és permanent, practicar la desafecció a les possessions, viure el present i "resistir" ens servirà per estar preparats per quan sobrevingui la catàstrofe, ara i avui.

I després, què? Canviarem a millor? Oblidarem el silenci que parla, la lentitud eficaç i la calma que ho suporta tot? Substituirem l'individualisme per la solidaritat, l'home valorat només com a productor/consumidor per l'home que viu altres dimensions, l'obsessió per tenir més per la de ser millor, la competència agressiva per la cooperació? Es dirà que és una utopia, però viure sense utopia és viure desorientat, sense horitzó.