QUEST és un compte enrere, del tot atípic i diferent. A pocs dies per començar el nou curs escolar s'amunteguen els dubtes, les pors i les incerteses. Ben segur que dotzenes de professors mesuren, dia sí i dia també, la distància entre els pupitres de la seva aula. Ho acabaran fent un munt de vegades. La precaució és il·limitada. Mai s'havia viscut una situació com aquesta. D'altres anys, els darrers dies abans de la tornada a l'escola venien marcats per les rutines admeses i conegudes arreu. Els claustres de professors no feien altra cosa que repassar els objectius de curs, les possibles incidències, la darrera normativa del departament, el calendari de reunions de pares i fer palès la impaciència/neguit per quadrar les sortides i les jornades de colònies. "No m'agafen el telèfon" era una frase prou escoltada i repetida. Era la història de cada any. Encisadora per a alguns i avorrida per a d'altri. Es podria escriure un llibre -farcit d'anècdotes i nombrosos capítols- respecte als dies previs al començament de curs. La forma de matar l'avorriment, apaivagar la disconformitat amb l'horari assignat i eradicar el tedi més enganxós era que arribés el tan desitjat dia "D" i que tornessin la màgia i l'encant d'una professió del tot diferent a les altres. En coneixeu alguna altra on la singularitat comença quan es tanca la porta de l'aula i el mestre, amb experiència o sense, i els alumnes romanen cara a cara atrapats sota una recíproca i detallada observació amb un silenci que esdevé etern? Comença l'espectacle.
Enguany els preliminars són força/molt diferents pel que m'expliquen, llegim i escoltem. Pesen com una llosa el temor dels contagis -del tot inevitables- i el que passarà quan aparegui el primer positiu. Es repassen una i altra vegada totes les normes de prevenció hagudes i per haver així com les distàncies/itineraris de rigor dins i fora de les aules. Les portes sembla que romandran obertes. S'haurà acabat bona part d'aquella màgia. El mestre/professor ha de tenir ben clara tota la normativa sanitària. L'arribada del primer dia és vista amb molta prudència, àdhuc, temor. Molts pares estan espantats i els docents tampoc en resten al marge. Qui no estigui amoïnat que aixequi el dit. Les preocupacions són ben diferents a les dels anys anteriors. Per al món de l'ensenyament significa un canvi dràstic respecte a l'inici de qualsevol anterior curs acadèmic. Imagino que les preocupacions per una acurada temporització de la programació de qualsevol matèria es veuen desplaçades per les circumstàncies excepcionals que estem visquent. L'objectiu és arribar al dia després. Poder continuar sense incidències l'endemà de l'estrena i enfilar un dia rere l'altre. Poder arribar a casa i celebrar un dia més sense incidències o l'encertada resolució de les que puguin sorgir. I tot sota la batuta/implicació d'un col·lectiu que ha donat milers d'exemples de professionalitat i paciència. No tinc cap dubte que calia tornar a l'escola i el temps dirà si s'havia d'haver fet molt abans. Faig una convençuda crida sobre la necessitat de tenir tota la confiança amb els nostres equips docents - amb la infanteria de l'ensenyament. Ara, més que mai, mereixen tot el nostre suport i una infinita consideració.