Seguim. La influència del projecte del xilè psicodèlic es pot detectar en “Alien, el vuitè passatger” (Ridley Scott, 1979) o en “Blade Runner” (Ridley Scott, 1982).
L’artista suís H. R. Giger i dissenyador del xenomorf d’“Alien” havia treballat en el projecte de Jodorowsky dissenyant Giedi Prime, el planeta natal dels terribles Harkonnen i que Lynch va rescatar en una escena on una boca oberta de metall i amb papada gegantina a imitació del baró Vladimir Harkonnen exhala el fum tòxic del món híper tecnologitzat.
Com que és un gènere que exhala les inquietuds tecnològiques de l’època, tenim ciència-ficció per a anys
Després de l’èxit d’“Alien” i per alliberar-se d’una vegada per totes de l’Alejandro, Dino de Laurentiis va contactar amb Ridley Scott per dirigir “Dune”. Però el projecte també es va disparar de pressupost i els canvis en el guió proposats per Scott no van agradar Frank Herbert, que no estava disposat a acceptar que Alia, la germana de Paul, fos el resultat d’una relació incestuosa amb la seva mare dama Jessica. Es tracta d’una de les decisions més encertades de la història del cinema i de la ciència-ficció perquè en acabar la relació amb el productor italià, Scott va començar a treballar en “Blade Runner”, que s’estrenaria dos anys més tard. No sabem com hauria estat la versió de “Dune” de Ridley Scott, però sí que sabem que no hauríem pogut gaudir de la banda sonora de Vangelis, de l’urbanisme a imitació del “Metròpolis” de Fritz Lang i, de nou, de la presència seductora entre angelical i robòtica de Sean Young.
Quan recentment Denis Villeneuve es va atrevir a fer un remake amb “Dune: Primera part” (2021), era inevitable que el director canadenc homenatgés Scott, Lynch i Jodorowsky: a la primera part s’insinua molt subtilment una atracció incestuosa entre en Paul i la seva mare, dama Jessica (interpretats respectivament per Timothée Chalamet i Rebecca Ferguson) com la que Ridley Scott va plantejar a Frank Herbert; la banda sonora de Toto per al “Dune” de David Lynch ressona en les melodies compostes per Frank Zimmer; i l’estètica dels Harkonnen copia la dels Metabarons que Jodorowsky va guionitzar amb Juan Giménez als pinzells i dels dissenys que H. R. Giger va realitzar del palau del baró Harkonnen. Abans de morir, David Lynch va declarar que no volia saber res de la nova versió de Villeneuve, mostrant el patiment traumàtic no superat que li havia suposat el film. La resposta del director quebequès va ser enaltir “el mestre que millor ens havia acostat a l’estat de somni” D’altra banda, Jodorowsky va mirar el tràiler de la nova versió de Villeneuve i sense desprestigiar la nova entrega va declarar que el que ell havia volgut fer era una altra cosa, “una pel·lícula per canviar el món”. A més, que Denis Villeneuve contractés Léa Seydoux per fer un petit paper no ha passat desapercebut: la neboda del productor de la versió de Jodorowsky Michel Seydoux interpreta lady Fenring, paper que podria haver fet perfectament Fiona Dourif, actriu que ho està petant a la sèrie “The Pitt” d’HBO i que és filla de l’actor Brad Dourif, qui havia interpretat Piter de Vries, el mentat de celles impossibles del baró Harkonnen a la versió de Lynch.
El tràiler de “Dune: Tercera part” ja corre per les xarxes. S’estrenarà el desembre d’aquest any. Repeteix gran part del càsting i hi apareixen noves cares. Es diu que es tanca així la trilogia, però la plataforma filial de la Warner Bros. ja va estrenar la primera temporada de la sèrie “Dune: la profecia” i el seu univers és prou ampli per continuar eternament, com bé ha demostrat Disney comprant Lucasfilm i fent escalar l’univers Star Wars fins a límits insospitats, amb alguns encerts com “Andor” i amb molt errors al límit de la sèrie B.
Ens deixarem narcotitzar per la ciència-ficció o ens hi recolzarem com una palanca de millora que obre la ment?
La ciència-ficció és un símptoma dels temps presents en què la realitat de la tecnovigilància, de la IA i del desenvolupament de la robòtica comencen a fer reals alguns dels perills que les obres del segle XX ja van anticipar: el debat ètic al voltant de les decisions en mans de màquines (“Jo, robot”, “Matrix”, “Blade Runner”), el temor a la desaparició dels sistemes democràtics per totalitarismes tecnològics (“Nosaltres”, “Un món feliç”, “1984”, “Fahrenheit 451”) i el perill del col·lapse ecològic derivat d’un consumisme desmesurat que està violant i xuclant el planeta (“Fills dels homes”, “La carretera”).
Com que és un gènere que exhala les inquietuds tecnològiques de l’època, tenim ciència-ficció per a anys, si més no, fins que el col·lapse del que avisa el subgènere postapocalíptic no arribi. El perill que ens sobrevola és si volem que el gènere sigui només una catarsi hedonista per passar l’estona (amb una manteta i un cafè amb llet ben calentet) o una reflexió per com volem canviar el futur i que ens impulsi a l’acció. Mark Fisher ens avisa a “Realismo Capitalista” (Caja Negra, 2016) que la ciència-ficció revolucionària ens deixa prou satisfets quan la veiem al cine o la llegim en paper per adormilar-nos el desig de canvi, com una mena d’enginyeria social que utilitza la ficció com a psicologia inversa i que ens permet sortir del cine contents d’haver “viscut” per cos interposat l’heroïcitat d’anar en contra del sistema, per després anar a fer una copa i continuar consumint amb els ànims prou calmats per no anar a cremar contenidors. Rutger Bregman ens espita a “Ambició Moral” (Editorial Empúries, 2025), ens incita a sumar-nos al seu projecte de canviar el món des de l’acció, entomant els problemes de cara i resoldre’ls, canviant la vida còmoda de les oficines i la panxa plena per una vida amb sentit i plena de reptes.
Ens deixarem narcotitzar per la ciència-ficció o ens hi recolzarem com una palanca de millora que obre la ment i ens avisa del que pot passar si no fem res? Jo ho tinc clar.