Si la policia ens diu que, malgrat els increments de població, els delictes registrats han baixat un 9,1%, que els robatoris a l’interior de vehicles ha baixat en un 26,2%, que els delictes contra el patrimoni s’han reduït en un 10,8%, o que els robatoris amb intimidació i violència han retrocedit un 3,8%, s’ha de reconèixer que fa una bona feina. Enhorabona.
També és cert que, com passa en tots els àmbits, no tots els delictes es registren adequadament, i que la foto final que dona la policia, tot i ser exacta en allò que coneix, no significa que la realitat no pugui desbordar-la. No seria estrany que, quan s’obrin les dependències policials conjuntes entre Mossos i Guàrdia Urbana als antics jutjats, si hi ha una oficina propera per a declarar delictes, aquell any s’incrementin les dades, posem per cas. Però ni que siguin l’indicador d’una tendència general, i amb la seguretat que allò més greu segur que queda registrat, les dades són realment bones.
Ara queda la feina de traslladar aquesta realitat a la consciència del ciutadà. Fonamentalment, perquè, a més consciència que la seguretat pública millora, es resten arguments a aquells partits que d’aquesta qüestió en fan caldo gros a favor del seu electorat i per captar la gent més esporuguida. És a dir, que una primera derivada del bon treball policial és desautoritzar les veus catastrofistes que empenyen el vot cap a la dreta extrema, amb la que -lamentablement- sembla que alguns pocs agents hi podrien tenir -per dir-ho suau- una certa tirada.
La segona raó per la qual seria bo que la ciutadania se n’assabentés -no ens enganyem, la majoria de terrassencs no segueix la informació local- és perquè un grau superior de confiança en la comunitat seria un altre factor a favor de la reducció de delictes. Un fort sentit comunitari és un bon antídot en contra del comportament individual desaprensiu que, si no sent l’al·lè de la comunitat al clatell, se sent impune.
Però, per què les grans i bones dades no arriben a la consciència ciutadana? Doncs, segons el meu parer, perquè allò que és visible no són els grans delictes, cada dia més ben controlats, sinó els diguem-ne “petits” incivismes quotidians que creen una percepció de campi qui pugui, de selva urbana, que a partir d’incidents, generalment menors, sabem impunes. De les pintades a les parets, passant pel mal ús dels contenidors d’escombraries i fins als patinets que te’ls topes per tot arreu, amb dues persones enfilades, sense casc, portant auriculars o mirant el mòbil i a tota pasta, i sense que ningú no els aturi, i amb el convenciment que si els sancionen, difícilment mai pagaran la multa. Tot això crea una sensació de “microinseguretat continuada” que malbarata el que podria ser la millora de la percepció -en aquest cas, contrastada- que la seguretat en les qüestions més greus no para de millorar de fa uns anys, i impedeix els seus bons efectes en la confiança ciutadana en les seves institucions.
Per mi, la qüestió és clara. Però sembla que el remei és complicat. Deu ser més fàcil detenir lladres de cotxes que patinadors esbojarrats.