Escriure, camí de llibertat

Estudiant periodisme a Bellaterra -parlo de 1976- va néixer el diari El País. De bon principi vaig prendre'l com a model a seguir pel seu estil, compaginació i varietat de continguts (especialment en l'apartat d'opinió). D'aleshores ençà, és un dels molts que segueixo dia rere dia. Llavors, ja hi treballava na Rosa Montero, a qui llegia sempre força. Tant de periodista com de novel·lista, la tinc com a referent i confesso que l'admiro profundament. Seva és la frase que encapçala la meva columna: una declaració d'intencions fantàstica, amb la qual m'identifico del tot. Parlo d'ella perquè aquest proppassat diumenge arribà als 70 anys i entenc que li dec aquest reconeixement públic.

Copiant una altra frase seva "escric pensant en el lector que jo mateix porto dintre meu". No deixo passar cap dia sense bastir quelcom en un paper o teclat. Intento transcriure-hi el llibre que m'agradaria llegir. Sento una força íntima que em demana compartir-ho amb altra gent. Com fa ella, "tot escrivint, cerco el sentit de l'existència". "La vida és molt més petita que no pas els somnis€ Allò que imaginem també forma part de la realitat." Si no em fixo somnis crec que difícilment avançaré.

El periodista intenta escriure rebé. Posa interès i ambició a conèixer temes nous. S'exigeix un cert esperit tafaner, anant més enllà del que és puntual o efímer. Darrere d'una notícia projecta la vista i el criteri envers els serrells que se'n puguin derivar. En el detall més ínfim, arriba a entreveure l'escletxa o filó d'un fet virtual que ultrapassa l'actualitat.

El paper mai no morirà. Els malastrucs predeien que la digitalització arrasaria amb tot. L'esforç, però, atorga un punt de vitalitat impossible de derrotar. Fins i tot el llibre electrònic no serà capaç de guanyar la batalla. Fullejar un llibre amb la punta dels dits em provoca un gaudi difícil d'expressar. Em nego a ésser esclau de la modernitat en tot. La pandèmia ens ha palesat un conjunt de "valors eterns" que havíem deixat embolcallar per un mal entès progrés. De l'home actual depèn saber desgranar allò que té substància del que és insuls/prescindible. Així doncs, el meu reconeixement a la seva tasca fantàstica. Un 10!