L'epicureisme

EPICUR fou un filòsof grec dels segles III i IV abans de Crist. La seva doctrina -que dóna títol a la columna- es considera una branca de l'hedonisme. Consisteix en la recerca de la felicitat i el gaudi a partir d'equilibrar plaers i eliminar temors. De fet, d'una manera o altra, tots ho procurem, malgrat que l'important és ajustar-ne la mesura al punt de l'equilibri… Cosa no gens fàcil! Ell mateix demanava evitar els excessos, prevenint mals a futur. A més, situava els plaers immaterials per damunt dels corporals. És ara, quan gairebé fa un any de l'inici de la pandèmia, que cal arrelar idees. Parlaria, d'alguna manera, d'una mena de "rentat de cervell"… En la línia de capgirar el nostre model vital envers criteris de més justícia social i menys afecció als béns mundans, caducs. En aquest sentit, ell va establir el goig suprem a l'intel·lecte, qualificant-lo d'ataràxia.

He comentat aquest punt en altres escrits, des del criteri d'altres autors. Hem de deixar-nos amarar -creients i agnòstics- per perfils purament humanístics. Faig aquest matís pensant en algun amic meu que sovint "m'acusa" de cert moralisme en algun dels meus articles.

Durant la pandèmia, el llistat de normes, lleis, protocols, excepcions, matisos, documents burocràtics inherents als desplaçaments "and so on" ens descol·loca a tots. En certs moments, arribo a malpensar sobre la manera de fer i decidir de molts càrrecs polítics. El mateix to emprat els desqualifica. La trona des d'on es manifesten i la nul·la empatia amb els quatre oients d'unes rodes de premsa amb "encenser" aconsegueixen un major rebuig de la ciutadania. De bon principi, he trobat a faltar moltes coses. Des d'un major grau d'humilitat al fet de dotar-se de més closca creïble al seu "suposat" equip d'assessors. Sense oblidar que encara espero veure un mínim "detall" de compromís amb els ciutadans que s'han vist desbordats, mentre que cap d'ells no ha renunciat a una sola de llurs prebendes. Al cap i a la fi, segueixo pensant que la filosofia és una activitat que procura la vida feliç a la gent, amb discursos i raonaments. Mentre, en la vessant política, lamento referir que caic massa vegades en la temptació de pensar que el més "tonto" fa rellotges. Serà perquè, cada dia que passa, em donen arguments nous. Això sí, tot dolor és dolent, però no tot dolor és sempre refusable. És veritat?