NOEMÍ MORALES LORENZO
Treballo com a psicòloga en l’especialitat de cures pal·liatives. La meva tasca rau a acompanyar i donar suport psicològic a persones en el transcurs i progressió de la seva malaltia en estat avançat.
L’objectiu és afavorir l’adaptació i gestió emocional per afrontar la mort. En aquest acompanyament, també tinc presents els seus familiars i persones properes, amb alguns dels quals mantinc el seguiment durant el procés d’elaboració del dol.
Una de les premisses que procuro transmetre és que, quan vivim una pèrdua d’un ésser estimat, el que dol no és el grau de parentiu, sinó el vincle. Per exemple, he vist i atès amics de pacients molt afectats per la situació. De vegades s’escolten expressions tals com “bé, era un amic, no era un germà o un pare”. Jerarquitzem les relacions i també ho fem amb el dolor. Com si un amic “fos menys que un germà o un pare”. I se’ns oblida que, quan un ésser estimat marxa, no només plorem per la pèrdua, sinó per tot allò que ens feia sentir, per tot allò que compartíem i que sabem que no tindrà continuïtat.
El cas dels amics és un exemple d’un dol que pot ser desautoritzat socialment. Entenem per dol desautoritzat aquell que no pot ser socialment reconegut o públicament expressat o compartit. Aquelles pèrdues que tenim la sensació que “no s’entenen”, o bé que “només ens entén algú que ha passat per una experiència similar”. I què succeeix amb els ànima(ls) de companyia? S’acostumen a situar en la part més baixa de la jerarquia. “Perquè només era un gos”, “perquè només era un gat”. Quantifiquem el dolor i quantifiquem l’amor, i se’ns oblida que cada pèrdua té el seu valor: perquè dol, perquè hi ha amor.
El passat 30 d’octubre de 2021 ens vam haver d’acomiadar del nostre estimat Hugo, amb qui hem compartit gairebé quinze anys. L’Hugo era un westie preciós, per dins i per fora. I no ho escric com a tòpic, sinó perquè sempre ho he sentit així. Em va acompanyar durant tota la dècada dels vint i gairebé la meitat dels trenta, i va formar part de moments molt importants a la nostra vida. En el casament amb el meu marit, va ser qui va dur els anells i qui va tenir un paper protagonista. Els nostres amics i familiars sempre han estat partícips del vincle tan proper i tan màgic que teníem amb ell i, aquell dia, va ser-ne un reflex.
Amb l’Hugo he tingut sempre un vincle tan especial que ho va ser fins al final. L’Hugo va començar a empitjorar un dijous, presentava dificultats per deambular i el seu aspecte manifestava una major fragilitat. El vam dur a la clínica veterinària Abat Marcet, on sempre l’han atès, i les analítiques van posar de manifest el risc de la situació. Al dia següent, es va fer tot més evident, en tant que presentava disfàgia a líquids i a sòlids, motiu pel qual el vam tornar a dur a revisió. La tarda de divendres 29 d’octubre ens van corroborar que els resultats de les proves indicaven un mal pronòstic a curt termini, havíem de prendre decisions.
La presa de decisions va ser compartida per la família; vam acordar, amb tot el dolor del nostre cor i la nostra ànima, que el dúiem cap a casa per romandre junts la que seria l’última nit. Sabíem i teníem clar que no volíem veure’l patir, perquè ja s’estava fent massa evident un deteriorament molt acusat.
El dia següent, els meus pares, el meu marit i jo vam dur i acompanyar l’Hugo a la clínica. El vaig dur en braços, la posició física que sempre li proporcionava tranquil·litat i serenor. Quantes vegades m’havien dit que “no es quedava així amb ningú, més que amb mi”. Vam entrar a la saleta, on la Laura, una de les professionals, ens va acollir amb molta destresa i alhora el cor encongit. Ens va deixar el nostre espai, tant físic com emocional, per poder estar amb ell, sense pressa i amb molt d’amor. I així va ser. Jo tenia l’Hugo agafat en braços i el meu cor al pit. Quan la Laura va dir que “anava preparant-ho tot”, és com si ell també ho hagués entès. Va aixecar el cap i, amb els ulls ben oberts, va mirar els meus pares i el meu marit i, acte seguit, va col·locar el seu cap al meu pit, mirant-me fixament als ulls. Ens estàvem mirant des de l’ànima. L’Hugo s’estava preparant per marxar i ens va fer el seu últim regal en vida. Mai oblidaré que escollís marxar com ho va fer, mai oblidaré tot el que m’ha fet sentir i tot el que m’ha donat. El tenim i sempre el tindrem molt present.
Hi ha qui pensarà que “només era un gos”. Hi ha qui té una ànima(l) de companyia i empatitzarà més amb l’amor que se’ls té. Hi ha qui haurà viscut una pèrdua similar i em dirà que “només ell o ella m’entén perquè ha passat pel mateix”. Sóc conscient que no totes les pèrdues es poden entendre des de la cognició. Té molt de sentit que emocionalment ens ressoni molt més una situació similar que hàgim viscut. El que considero que és important és que tots i totes puguem ser capaços de donar valor al dol i a l’amor que hi va lligat. Autoritzar un dol rau en això, i a evitar expressions que en ocasions poden suposar un dany afegit, com per exemple preguntar “si tindrem un altre gos”.
És que no hem perdut un gos, hem perdut l’Hugo!
Ara seguim en el procés d’elaborar el nostre dol. Sento com si tingués una ferida que es va obrir fa uns dies, i a la qual cada dia cusen un puntet, la qual cosa em permet sostenir-me i continuar funcionant en el meu dia a dia. Ara bé, de vegades arribo a casa i sento que se’m salten els punts. El que faig, quan em succeeix, és cuidar-me la ferida, escoltar què necessito i cuidar-me en totes les meves dimensions com a ésser; físicament, mental, emocional i espiritual, per així poder seguir cuidant amb tota la meva essència.
