Que la demografia mostra un clar envelliment del país és una evidència que tots veiem en el nostre entorn immediat o fent una volta pel territori. I encara queda més evident si vivim en un poble qualsevol del que en diem “el món rural”.
També és una evidència l’allargament de la vida, si la comparem amb les dades de vint, trenta o quaranta anys enrere. Si abans era del tot excepcional arribar als 80, ara són molts els que passen dels 90 i fins i tot dels 100, una xifra màgica que abans ningú imaginava.
Vista aquesta realitat, és lògic remodelar equipaments i serveis per donar sortida a un munt de persones que no solament volen viure i sobreviure, sinó gaudir d’aquesta longevitat. Aquest és un dels reptes de totes les administracions, començant per la municipal, però implicada en la Generalitat i el Govern Central. Els ajuntaments més actius ja fa uns anys que han anat adaptant els espais de trobada per fer-los més i més aptes per dur a terme tota mena d’accions i activitats. I no solament per fer-hi trobades puntuals sinó per convertir-los en espais permanents.
Per fer-ho possible i viable, toca facilitar finançament específic, i alhora xarxes de serveis que puguin impulsar activitats a tots els pobles, per petits que siguin. Ja no s’hi val a reclamar un mínim de persones, sinó garantir la presència d’uns pocs. És un dels grans reptes per lluitar contra la soledat no desitjada i alhora promoure activitats diverses com per atreure l’interès i la participació. Conec un bon nombre de pobles petits, entre els quals el mateix on visc, en els quals cada dia hi ha alguna activitat o altre, sigui a l’aire lliure, sigui en un lloc tancat, però molt adequat per participar-hi. I la tria és immensa si realment hi ha persones amb càrrecs públics o voluntaris que se’n facin càrrec.
I aquí és on volia arribar. Si abans la jubilació era una mena de final, ara és el principi d’una nova etapa que pot tenir una llarga i activa vida, si així s’ha decidit, i lògicament si la salut acompanya. Tant els ajuntaments com la Diputació de Barcelona, la Generalitat i alguns organismes privats ofereixen tota mena de cursos, tallers, programes, plans, etc., destinats a la jubilació activa i ocupada. I és en la coordinació i participació publicoprivada que trobem molt bons resultats. Tenir coordinadors d’esports, socials, d’oci i lleure interconnectats els uns amb els altres entre diversos pobles, fins a arribar a la comarca sencera, permet treure profit a tot el que s’organitza i alhora moure d’uns pobles a uns altres els qui fan activitats concretes.
Ara mateix penso en una llarga llista que va des de pràctiques de senderisme, esportives, gimnàstiques, de natació, de ioga, zumba... a d’altres com punta al coixí, ganxet, lectura, manualitats, teatre, cant, etc. Abans, buscàvem xifres àmplies de participació per garantir la sostenibilitat de l’activitat, normalment lligada amb uns mínims obligatoris. Ara, ja no. Hem entès que en pobles petits les xifres sempre seran necessàriament petites, però no per això s’han de deixar de fer. No. Ni que siguin tres o quatre, ja justifica el seu manteniment i existència.
El que sí que toca fer, i em consta que tothom hi està d’acord, és a augmentar les aportacions de les administracions dites superiors, perquè els ajuntaments les puguin gestionar i impulsar. En això estem, i puc assegurar que amb molt bons resultats.