L’eclecticisme

Josep Ballbè i Urrit

Etimològicament, es tracta d’un terme que ve del grec “eklegeinm” (escollir). Situat al camp de la filosofia, podríem convenir que és l’escola de pensament caracteritzada per triar concepcions, punts de vista, idees i valoracions entre altres escoles, fent per barrejar-les de forma sovint contraposada. Es va desenvolupar, a Grècia, a partir del segle II a.C., com a forma de sintetitzar les troballes intel·lectuals de la filosofia clàssica anterior a autors presocràtics, com ara Plató i Aristòtil. Com a exemple d’autor eclèctic, citaria pensadors que mai van desenvolupar un sistema de caire propi. Com ara Ciceró, que assimilava teories estoiques, escèptiques i peripatètiques. La tendència eclèctica bescanviava el criteri de veritat objectiva pel de versemblança. Alhora posava l’accent en les qüestions morals, on normalment caldria trobar una ideologia global i universal. A casa nostra, aquest corrent intel·lectual es va desenvolupar durant la Il·lustració del segle XVIII. Volia ésser l’única escola alternativa a la visió escolàstica. Ací destaquen pensadors com Benito Jerónimo Feijoo i el valencià Andrés Piquer. Durant el segle XIX, tornà a sorgir l’eclecticisme a França amb l’obra del filòsof Victor Cousin. Aquest autor va provar d’unir l’idealisme d’Immanuel Kant, la filosofia del sentit comú i les doctrines inductives de René Descartes. Cap autor no posseeix la veritat absoluta. Tenir un esperit obert envers altres corrents pot complementar el propi pensament i/o gustos. Això és igualment vàlid en la música, l’ensenyament, la forma de vestir, la psicologia i altres branques artístiques. Malgrat tot, ve a ser una mena de pensament intel·lectual basat en el sentit comú. A la recerca de la veritat i l’entesa interpersonal. Tractant, àdhuc, de fusionar materialisme i idealisme. Pot semblar un argument enrevessat/tèrbol. Tanmateix, en cloure la reflexió, crec que alguns adjectius sinònims amb eclèctic ajudaran a definir millor allò que m’havia proposat transmetre: mesurat, imparcial, conciliador i contemporitzador. Dit tot això, segueixo pensant que la societat que ens toca viure requereix moltes més dosis de filosofia a l’hora de gestionar-la. La classe política, mentrestant, es fa l’orni. I així ens va! Per tant, em declaro eclèctic i indiferent amb aquesta absència de “savoir faire”.