Josep Ballbè i Urrit
La pandèmia ha fet que un munt de temes s’hagin ignorat. Fins i tot, hi ha gent que l’agafa com a excusa per justificar-se.És per això que, avui, vull parlar del bicentenari de l’escriptor francès Gustave Flaubert (nascut el 12 de desembre de 1821). Fou un novel·lista immens. Amb un record especial envers la seva obra “Madame Bovary”. També, però, pel seu estil escrupolós i per la recerca constant d’allò que ell definia com “le mot juste”. Javier Cercas el considera el novel·lista més decisiu de la història, just per darrere d’en Cervantes. En temes de cultura, trobo a faltar un govern amb mestratge. Que marqui pautes. Que fixi criteris. Però no! Et trobes amb cops de banda com els d’un qüestionat ministre del ram (Manuel I). “Qui no té feina el gat pentina.” Ben poc li interessa regular –per llei– la qualitat en els programes d’alguna cadena de televisió vomitiva. Mentrestant, però, va el seu homònim de Consum (Alberto Garzón) i duu a terme unes desafortunades declaracions al diari The Guardian (sobre carn). Em deleixo per escriure. Quan m’hi assec, se’m fa més feixuc triar tema que no pas desenvolupar-lo. Penso en clau de qui em llegirà després. És per això que invoco la creativitat planera, sense cap bloqueig puntual. Vull reflectir els meus sentiments i/o estats d’ànim. Amb el rigor i la pulcritud de qui compon una melodia. Convidant altres persones que també ho practiquin… Les noves tecnologies s’han carregat la redacció de força persones. Només es dediquen a xerrar, sense aturador. Ni tan sols saben què era una carta. Tot ho fien a WhatsApps o missatges de veu pel seu smartphone. “Com més ràpid s’associa la paraula al pensament, més bonic n’és l’efecte”: heus ací una sentència del propi Flaubert que clava el quid de la qüestió. Àdhuc, goso dir que algunes vegades la millor paraula és la que es guarda un mateix. El silenci. Aquest concepte no el té gens ni mica clar la nostra classe política. Garlar i enfarfegar esdevenen una mateixa fita. És clar que també et trobes persones que –sense saber un bri d’alguna matèria concreta– volen ser els qui sempre foten la primera cullerada. Raó de més perquè em dugui les mans al cap. En qualsevol cas, “la mel no és feta per a la boca de l’ase”… I, quan no es llegeix, “d’on no n’hi ha no en pot rajar”.