Manel Soria, professor de l’ESEIAAT de la UPC
Aquesta era la pregunta que sempre em feien quan jo era estudiant de tercer de BUP.
Ciències i lletres eren com les dues bandes d’un mur de Berlín absolutament impermeable. Calia prendre partit, per a tota la vida, als 16 anys. Ara, amb l’ESO, les coses són potser una mica més flexibles, però em temo que aquesta dicotomia —que hauria escandalitzat els savis del renaixement— continua present.
Jo vaig estudiar enginyeria, però, en part seguint l’exemple de la meva família, cada nit llegia una bona estona abans d’anar a dormir. Kafka, Borges, Swift, Rodoreda, García Márquez, Vargas Llosa, Pla... i un llarg etcètera van ser també els meus mestres, a banda dels de càlcul infinitesimal, programació i transferència de calor.
Ara jo també soc professor d’enginyeria aeroespacial. I a classe sovint pregunto als meus estudiants: què esteu llegint ara mateix? Alguns interpreten aquesta pregunta, que els sembla indiscreta, com una nova excentricitat del seu professor, una més. Però no és infreqüent que algun estudiant que havia tingut problemes repetidament amb els exàmens quan les preguntes eren llargues i complicades, a l’hora de la veritat resulta que no havia llegit mai un llibre sencer. Ni tan sols les lectures obligatòries. D’altres, en canvi, eren lectors tant o més entusiastes que jo, i em van fer descobrir —per exemple — a Ursula K. Le Guin.
Els cursos van passant, i aquells nois i noies que arriben a l’ESEIAAT fascinats pels avions o pels satèl·lits artificials, aviat es troben a les portes d’haver d’escriure el seu treball final de grau. És un document extens, fàcilment d’un centenar de pàgines, que descriu un treball de mesos. Després, els cal resumir-lo en una presentació d’uns quinze minuts. No és gens fàcil. Els qui millor saben estructurar el llarg redactat i la breu presentació, invariablement, són els millors lectors. I és que també els enginyers i els científics han d’escriure informes i articles, i presentar resultats.
Ara he tingut l’atreviment, jo que soc de ciències, d’escriure Insensats Ametllers, un llibre de contes. Ficció! No és exactament el primer cop que ho faig, ja havia escrit articles i reportatges per exemple a La Vanguardia sobre la contaminació lumínica. Però ara és diferent: ficció! La pregunta torna a ressonar al meu cap: de ciències o de lletres? Ara tinc una bona resposta: Yuval Noah Harari argumenta que el tret realment únic de la nostra espècie és la capacitat de crear i creure en la ficció. Tots els altres animals fan servir la comunicació només per descriure la realitat.
Ja veiem, doncs, que les coses són més complicades: Ciències i lletres no són mons estancs i la ficció és potser el que ens fa humans. Ara tenim davant nostre l’enorme repte d’aprendre a conviure amb màquines que són, o aviat ho seran, més “intel·ligents” que nosaltres. Joves “de ciències”, procureu exercitar les vostres ments també amb bones lectures, no us en penedireu. I també, “els de lletres”, procureu ser tan competents com pugueu en ciència i tecnologia, encara que la vostra vocació sigui la d’historiadors o arqueòlegs.