Josep Ballbè i Urrit
Mantenir amagada una malifeta per gaire temps és tasca complicada. Tots els secrets fan de mal guardar.
“Com el secret de l’ametller, que el sap un de cada carrer.” També s’expressa de dues maneres més: “Només el sabien tres: els de la vila i els forasters”. O “El secret de l’ametlló, jo el puc saber i tu no”.
En el moment just que el secret es revela, “s’escampa com la pólvora. Com el foc que, per més pregon que es faci, sempre fumeja”. Per tot plegat, es valora no ja tan sols la discreció en les persones: “Si no vols que se sàpiga, no ho facis”. Cal, a més,vigilar que no hi hagi ni un sol periodista o paparazzi massa a prop. El bon professional té clar el codi deontològic. Per contra, l’oportunista només cerca una exclusiva per vendre-la al millor postor. No precisa gaire esforç perquè, de mitjans audiovisuals carronyosos, en tenim un munt... I massa gent es dedica a consumir exclusivament teleescombraria. Després, és clar, demostren el nivell mental que tenen, amb un criteri ben escanyolit.
No se t’acudeixi reservar taula al restaurant la Camarga! Com no recordar -fa poc més de vuit anys- el cas de la gravació entre la llavors presidenta del Partit Popular al Principat (Alicia Sánchez Camacho) i Vicky Álvarez (exnòvia de Jordi Pujol Ferrusola). El tribunal va estimar els recursos presentats pels directius de l’agència de detectius Método 3, imputats per un possible delicte d’espionatge a la líder “pepera”, arran d’un dinar celebrat entre ambdues senyores. Sembla ésser que van camuflar micròfons dins d’un ram de flors, col·locat al centre de la taula. Com hem anat veient molt sovint, aquesta trepa de polítics sense cap escrúpol interpretava el concepte de la discreció en base a la tesi del “a discreció”: tripijocs, nyaps, suborns i altres martingales per tal d’assolir rèdits polítics. Al preu que fos. La darrera prova l’hem conegut, fa pocs dies, en l’affaire Ayuso-Casado. Quin bestiar i quina empastifada !
Probablement la tal Vicky retirà la demanda contra la firma en base al cobrament d’una sucosa comissió.
La virtut de la discreció va íntimament lligada al tresor supervaluós de l’amistat. És un crim trair la confiança de persones que estimes.
Així, tanco la meva reflexió amb un pensament d’en Benjamin Franklin. És graciós però alhora molt profund: “Tres persones poden guardar un secret, sempre i quan dues d’elles ja estiguin mortes”.
