Josep Ballbè i Urrit
L’equivalent o traducció castellana (no literal) d’aquest rodolí encara em fa molta més gràcia: “Cuanto más primo, más me arrimo”.
És evident que les relacions interpersonals entre família no són sempre una bassa d’oli. Encara citaré un altre adagi ben eloqüent en aquest sentit: “Val més tenir un veí a la porta, que no pas un parent a Mallorca”. Davant d’una mínima contingència, pot ser-nos de més ajut una persona de prop, que no pas un parent que viu a les quimbambes. Aquests poden dur-nos més mala voluntat. Em costa d’entendre i acceptar allò que la confiança fa fàstic alguns cops.
Com pot ser que les desavinences jalonin d’obstacles el repartiment dels elements que configuren un testament? Encara recordo el cas –ben acalorat, al mateix cementiri– d’uns germans barallant-se davant la tomba del pare, quan l’enterraven.
Es tracta d’una dita sarcàstica. Arrossega, al darrere, una càrrega forta de relacions familiars farcides d’enveja i gelosia. Fins al punt de prendre, a vegades, confiances màximes amb familiars molt allunyats o amics ben ferms. Acceptant el repte, però, que “on no hi ha sang, botifarres no s’hi fan”. De tota manera, quan no som capaços de resoldre conflictes bellugant els llavis, ensenyem les dents.
Un ensenyament de la pandèmia ha estat, precisament, el costum d’orejar les cambres més i millor. Ho dic tot recordant el contingut d’un llibre del psicòleg argentí (d’origen grec) Bernardo Stamateas. Es titula “Gent tòxica”. D’aquesta, n’hi haurà sempre. Pel sol fet que tenen l’autoestima derruïda, des de ben petits. No trobant un rumb a la pròpia vida, decideixen enganxar-se a la d’un altre, fent molt de mal. No s’autoreconeixen una àrea immadura a la seva personalitat.
Les emocions formen part de la vida i transmeten algun missatge. En principi, no són pas dolentes, quan un sap reconduir-les. Si perdem el seu control, les convertim en nocives. Llavors, podem dir que som incapaços de fer palesa la millor versió d’un mateix. Aquesta hauria de ser la fita que caldria assumir, interioritzant-la al subconscient.
Quina llàstima que, al cap i a la fi, “a per tot se’n fan de bolets, quan plou”. Potser estem més acostumats a sentir-ho així: “En todas las casas cuecen habas y, en la mía calderadas”. Oi que sí?
