Fa uns dies vaig visitar la Sagrada Família, em vaig deixar emportar per la llum que filtra els vitralls, les formes orgàniques que conviden a la contemplació.
Com molts, em vaig perdre en la bellesa de l’espai. Però tot va canviar quan, de sobte, una placa em va treure de la contemplació:
La frase “Tot i que van patir danys greus durant les revoltes de 1936…” es troba a la zona de la sagristia de la Sagrada Família, en què s’exposen objectes litúrgics dissenyats per Gaudí.
La paraula “revoltes” em va sobtar. I no només perquè no s’ajusta a la veritat –és que cada any, més de 4,5 milions de persones llegeixen aquesta distorsió. Turistes d’arreu del món, molts d’ells sense cap coneixement previ de la història espanyola, se’n van d’aquí creient que el que va passar el 1936 va ser un simple desordre, no una guerra desencadenada per un cop d’estat militar que va desembocar en una de les dictadures més llargues d’Europa.
Anomenar “revoltes” allò que va ser una guerra civil no és un descuit. És una elecció que serveix una narrativa parcial –i que, any rere any, s’imprimeix en la memòria de milions de visitants, reforçada pel fet que la placa es troba en un lloc que anomeno espais de prestigi.
Un espai de prestigi és un lloc capaç de donar credibilitat immediata al relat que acull. No legitima pel que s’hi diu, sinó pel que representa: la seva monumentalitat, la seva institucionalitat o el seu simbolisme cultural. Quan una narrativa s’inscriu en un espai així, deixa de ser una simple explicació i es converteix en una veritat plausible, consagrada pel pes simbòlic del lloc.
La responsabilitat d’aquesta narrativa no recau en Gaudí, sinó en qui administra avui el seu llegat. La Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família, organisme privat amb presidit pel cardenal Joan Josep Omella i Omella –arquebisbe de Barcelona–.
Corregir aquesta placa –substituint “revoltes” per “Guerra Civil, que va esclatar després del cop d’estat militar de 1936”– no és una qüestió de purisme lingüístic, sinó d’honestedat històrica. És un acte de responsabilitat ètica, un gest de memòria democràtica i, sobretot, un exercici de cura col·lectiva. Per això seria oportú que el Patronat de la Junta Constructora considerés aquesta correcció, no només per evitar que una part del nostre passat quedi silenciada, sinó perquè milions de visitants marxen cada any amb una informació distorsionada sobre el que realment va succeir.
I aquesta correcció és tan senzilla com imprescindible: no van ser “revoltes”. Va ser la Guerra Civil, desencadenada pel cop d’estat militar del 1936, que va submergir Espanya en quaranta anys de dictadura militar –la més llarga d’Europa occidental al segle XX.