Josep Ballbè i Urrit
Tan sols deu dies abans de Sant Jordi, celebro que enguany caigui en dissabte. Tant de bo que el temps ens acompanyi!Després de dos anys d’“absència” forçosa per la Covid, tothom té un munt de ganes d’assolir una festa ben reeixida. La simbiosi de l’efecte floral de la rosa amb el llibre generaran un esclat immens. Dit això, reitero que la voldria com a data de la diada nacional de Catalunya. De passada, també m’ho faig venir bé per insistir que no em fa el pes l’himne d’“Els segadors” com a himne del país. Té molta més rauxa i empenta “La senyera”, per una infinitat de raons. A banda d’això, avui s’escau el Dia Internacional del Petó. Té a veure amb una parella d’enamorats tailandesa, que se’n van fer un –del 12 al 14 de febrer de l’any 2013– inscrit al llibre dels rècords Guinnes, el més llarg de la història. Va durar la barbaritat: 58 hores, 35 minuts i 58 segons, en un certamen “ad hoc”. Remarco que parlo de “fer-se” un petó. No pas de “donar-se’l”. Pot semblar tan sols una qüestió de matís, però ho veig més ajustat. De fet, podríem convenir que som davant d’una qüestió menor. Més associada al glamur o la xafarderia dels programes de “teleporqueria” i safareig. Malgrat tot, veient com va el món que ens toca viure, potser val la pena predicar la doctrina del petó envers la barbàrie bèl·lica. Un altre gall ens cantaria si les relacions internacionals es bastissin a cavall de l’entesa, el diàleg i la igualtat i respecte entre pobles. Besar és quelcom diferent cada vegada. Consisteix en l’acció de tocar –amb els llavis– tot responent a l’impuls de l’amor… o bé en senyal d’amistat o reverència. Tot i això, també comporta molt més, perquè alhora rau a comunicar allò que un sent. Besar és compartir. Shakespeare ho va definir de tres maneres: com “el segell i/o llenguatge de l’amor, el nèctar de Venus o un ram de flors que atrau les abelles”. En aquesta terna, ja es pot entreveure la màgia i l’encís que s’amaga darrere d’aquest acte tan trivial. No endebades sovint tanquem els ulls quan el practiquem. Com si volguéssim concentrar-nos més en la seva importància. Una forma com una altra de rebre –en plenitud– el conjunt d’inputs cerebrals inherents al moment. Per tant, crec que l’hauríem de practicar més assíduament. No hem de donar per fet que ens agrada la persona estimada. Li hem de demostrar i dir, com més vegades millor. Fins a la sacietat.