Josep Ballbè i Urrit
Aquest dijous, els francesos celebren la seva diada nacional: “Allons, enfants de la patrie, le jour de gloire est arrivé” proclama el seu himne.
Se’l coneix arreu des que fou adoptat com a tal durant la 1a república (any 1795). L’autor era militar i el va compondre al llarg d’una nit. La idea era que el cantés un batalló de marsellesos que marxaven a París.
Juntament amb els himnes holandès (1568) i anglès (1754), és un dels més antics del món. M’emociona sentir-lo en algun fet esportiu, per la rauxa de la seva música i el nucli del seu text, molt profund.
Per contra, aprofitant l’avinentesa i sense ànim de fer-me pesat, reitero que em fan pena tant l’espanyol com el català. El primer, sense lletra... i el segon, en to musical menor (i, per tant, trist a més no poder). Que se sàpiga, l’únic no major en la capa de la Terra.
Val a dir que són cinc els grans símbols identitaris de França: la bandera (“drapeau bleu-blanc-rouge”: el blanc de la monarquia i els altres dos, de la capital París), l’himne esmentat, el lema (“liberté, egalité et fraternité”), el segell de la república (el de la 2a república, encunyat l’any 1848) i el gall i la Marianne (la llibertat, asseguda agafant un timó, on hi ha representat un gall... i Marie-Anne, nom molt comú al llarg del segle XVII, representant el poble).
Em continuo preguntant què pinten –a Europa– les vuit monarquies parlamentàries (Anglaterra, Bèlgica, Dinamarca, Holanda, Noruega, Luxemburg, Suècia i Espanya) en ple segle XXI. Unes figures purament “decoratives”, simbòliques i parafernàlies d’acord amb el fet que la prefectura política correspon a un president de govern o primer ministre. Una llosa/càrrega impositiva brutal per als pobres contribuents.
No hi ha cap democràcia que necessiti monarquia per a subsistir. Després del munt seguit d’escàndols associats a la figura del rei emèrit (Joan Carles), no puc entendre –a hores d’ara– l’obstrucció sistemàtica de populars i socialistes a fer un referèndum. És per a fer-s’ho mirar.
Mirant els “gavatxons”, configuren un model de país modern. Molt més plural, obert i ric que nosaltres. Com a membre del totpoderós G7, nosaltres ens diluïm en el consol del G20 (19 països i la “penya” de la UE). Ens resta el dret a la rebequeria de la “sana enveja”, oi?
