Cada 15 de novembre commemorem el Dia sense Alcohol. No és una data per felicitar ningú, sinó una pausa necessària en una societat en què brindar, celebrar, socialitzar o fins i tot suportar el dolor gairebé sempre implica una copa.
La jornada va començar a impulsar-se a finals dels anys vuitanta des d’associacions de persones en procés de recuperació de l’addicció a l’alcohol i entitats de prevenció, que van proposar el 15 de novembre com a dia de reflexió sobre el consum i les seves conseqüències. Amb el temps, administracions públiques, organitzacions sanitàries i col·lectius de nombrosos països l’han assumida com a referència. Tot i que no figura com a dia oficial a l’agenda de Nacions Unides, avui s’utilitza àmpliament per recordar una evidència incòmoda: l’alcohol és una droga legal, tòxica i addictiva.
Les dades ho confirmen. L’Organització Mundial de la Salut estima que al voltant de 2,6 milions de morts l’any són atribuïbles al consum d’alcohol, aproximadament el 4,7% de totes les morts mundials. L’alcohol està implicat de manera causal en més de 200 malalties i lesions —malaltia hepàtica, diversos tipus de càncer, patologies cardiovasculars, problemes de salut mental, violència, accidents de trànsit, suïcidis, entre d’altres— i la mateixa OMS ha reiterat que no existeix un nivell de consum que es pugui considerar lliure de risc per a la salut: cada consum suma risc.
Per això aquest dia no és una anècdota al calendari, sinó una invitació a mirar de cara allò que massa sovint preferim minimitzar.
Més enllà de les xifres, l’alcohol deixa marques profundes a les llars. No només en qui beu, també en qui creix intentant posar ordre en el caos, encara que des de fora sembli una família normal.
Créixer amb alcohol a casa: la infància que s’atura
Jo vaig créixer en una d’aquestes cases. Els meus progenitors tenien una relació de dependència amb l’alcohol i el desordre emocional era la norma: discussions, silencis que feien mal, promeses trencades una vegada i una altra, canvis d’humor imprevisibles. Massa aviat vaig aprendre a llegir el perill en detalls mínims: l’olor en entrar per la porta, el to de veu, la manera de deixar les claus damunt la taula.
Des de fora podíem semblar una família més. Des de dins, l’alcohol decidia quan es podia parlar, quan era millor callar, qui se n’anava al llit amb por.
Amb el temps vaig entendre una cosa que l’experiència clínica i la literatura sobre filles i fills de persones amb problemes greus amb l’alcohol fa dècades que assenyalen: l’addicció no és només el problema de qui beu, és una malaltia familiar. Al voltant de cada persona amb un trastorn per consum d’alcohol hi ha diverses vides condicionades per la por, la vergonya, la inestabilitat o la sobrecàrrega emocional. No és només “mal ambient”: és una infància interrompuda.
Moltes filles i fills adults que hem crescut en aquest context reconeixem patrons que es repeteixen: dificultat per posar límits, tendència a normalitzar relacions que fan mal, por a l’abandonament, una sensació persistent de no ser prou. No parlem de debilitats personals, sinó de la petjada d’haver ocupat un lloc que no ens corresponia, sostenint allò que ningú podia sostenir.
Quan dic que l’alcohol “et talla la maduresa” em refereixo a això: per fora et fas adulta massa aviat; per dins, aquella nena continua en estat d’alerta, esperant la pròxima explosió.
L’addicció invisible: el “jo controlo” que manté el dany.
A tot això s’hi afegeix un factor que manté viu el problema: la negació.
Moltes persones amb un consum clarament problemàtic no es veuen com algú amb una addicció:
“Tinc feina, pago el que toca.”
“Només bec els caps de setmana.” “Jo controlo.”
Però quan es mira sense autoenganys, apareixen consums diaris o “atracons” freqüents, discussions que es repeteixen, humiliacions, buits de memòria, por a casa, secrets sobre quant i com es beu. Només una part petita de les persones que compleixen criteris de trastorn per consum d’alcohol arriba a rebre ajuda especialitzada; la majoria continua endavant sota la idea que “no és per a tant”, mentre l’entorn es trenca en silenci.
Mentrestant, qui viu al voltant —sobretot les criatures— aprèn a adaptar-se, a callar, a aguantar.
Què en fem, d’aquest 15 de novembre
El Dia sense Alcohol no va de criminalitzar qui es pren una copa, sinó de trencar silencis i mirar de cara com bevem i com això afecta les persones que estimem.
Si vens d’una llar marcada pel consum problemàtic d’alcohol i t’hi reconeixes, el que vas fer per sobreviure tenia sentit. Avui tens dret a demanar ajuda i a construir relacions en què no hagis de viure en alerta permanent. Si sospites que el teu consum està fent mal, la pregunta clau no és només quantes copes prens, sinó com està la teva gent. Quan hi ha por, tensió o promeses incomplertes, buscar suport és un acte de responsabilitat, no de fracàs.
A Terrassa hi ha recursos públics, entitats i professionals que poden acompanyar-te de manera confidencial; el primer pas és parlar-ne. Que aquest 15 de novembre no sigui només una data al calendari, sinó una porta oberta per posar paraules al dolor i començar a reparar.