Josep Ballbè i Urrit
Vaig passar a escriure molt fa tretze anys i mig. Just en intuir que se m’avançaria la jubilació al sector financer, amb bones condicions.Llavors vaig retrobar-me amb la meva vocació de sempre. No l’havia pogut exercir abans. Com a formiga m’he anat obrint camí. Ho faig cada dia. Tinc la sort de triar el tema que vull. En aquest àmbit global, confesso que un dels temes que més em motiva és la fe. Malgrat que pugui provocar algun menyspreu en certes persones, vull ser valent. El més curiós de tot és que l’únic rebombori que he patit en aquest dilatat període ha estat justament amb l’exbisbe terrassenc. Així, avui plantejo llegir el llibre “Deu raons per creure en Déu” (d’Oriol Jara, de l’editorial Albada). És el testimoniatge d’un home que ha descobert que creure en Déu té sentit. A més de viure la plenitud de la fe, el camí del creient és farcit d’esperança i de joia. Sovint arribo a pensar –respectant qualsevol altra opció– que el nostre món necessita un bri de pausa. Potser bona part del trasbals que palesa rau en el fet de passar de Déu. En aquest punt, he de dir que admiro l’esclat de vocacions religioses al si de gent molt jove. No m’avergonyeix gens parlar en aquests termes. No deu ser que l’entorn laic fa que moltes persones amaguin el seu compromís amb Déu? Els és més còmode no “sortir de la cova”. Tenen por. Els incomoda, mentre que la societat actual predica que tot està permès. Malgrat que sembli un contrasentit, l’autor diu que “creure en Déu és raonable”. Que “la teoria del Big Bang la formulà Georges Lemaitre, un capellà catòlic”. Molts pensen en George Gamow o Stephen Hawking... Treure Déu del procés vital, substituint-lo pels diners, el plaer o l’ego ens desmarxa. Perdre el nord no ajuda. Molts s’autodefensen referint que predicar l’amor i la solidaritat entre pobles són bajanades. Àdhuc crec que no hem de descartar dur a terme algun vot de poble per a aturar la guerra, refer el canvi climàtic. Un altre tema del llibre en el qual sucar pa és el de l’ecumenisme i el diàleg entre creences. Terrassa en dona un bon exemple amb el Consell Interreligiós, que gairebé fa 12 anys que treballa. “La fe ens canvia les perspectives i ens fa viure per als altres”. Per tot plegat, reitero que necessitem la veu cristiana... També als mitjans de comunicació (escrits i audiovisuals). Això no és teleescombraria.