Josep Ballbè i Urrit
El sentit d’aquesta frase s’entén sol. La gent malintencionada sol tenir una llengua d’escurçó. És un personal cruel. Només vol fer mal.
Esop, considerat el pare de la faula, fou un esclau frigi (segle V aC). Diu la llegenda que, un dia, un dels seus amos l’envià a comprar el millor menjar possible. Tenia un tec de compromís i volia complimentar uns convidats molt distingits i selectes. Obedient, només va comprar llengua. Això sí, la va preparar i endolcir de la millor manera possible. Els comensals van assaborir un plat exquisit.
En acabar, l’amo li preguntà pel contingut. La resposta fou aquesta: “Em vàreu demanar el bo i millor. Per tant, vaig pensar en la llengua... Perquè és el fonament de la filosofia i de les ciències. L’òrgan de la raó i la veritat. Amb la llengua, s’instrueix, es basteixen ciutats i civilitzacions. Es persuadeix i es dialoga. Es declara la pau i l’amor”.
Pocs dies després, s’havia de repetir la història –per pur protocol– amb uns visitants molt desagradables. Raó de més per a fer-los palès el seu menyspreu. També va guisar llengua, tan malament com va poder. La repel·lència del guisat els indignà. En demanar-li detalls del menú, li respongué que havia cuinat el mateix. Això sí, tan mal amanit i presentat com li va ser possible... Sobretot “perquè la llengua és la mare de tots els conflictes, l’origen de guerres i separacions. Amb ella, es menteix, s’insulta o calumnia, es trenquen amistats. És la base de la impietat i la blasfèmia. No hi ha res pitjor que la llengua, que esdevé una arma de doble tall. L’home, indefens per naturalesa, no té ullals ni urpes. No escup foc, malgrat que té el do del llenguatge i una parla tan suau com la mel i ben afilada com un punyal”.
Tota faula presenta una conclusió moral. Del contrast referit, se’n deriva un ensenyament i conclusió òbvia.
Com deia Benito Pérez Galdós –considerat per molts com el més gran novel·lista de la història, després de Miguel de Cervantes– “els cecs serien feliços en aquest país, on per a la llengua és paradís... i, per als ulls, infern”. D’això, en trec la reflexió que l’enveja i la gelosia van normalment de la maneta. En resum, la crítica consisteix a retreure –als altres– no tenir les qualitats que nosaltres creiem posseir.
Els animals no ataquen per maldat, sinó per sobreviure. Passa el mateix amb els qui critiquen: volen la teva sang, que no pas el teu dolor.
