Josep Ballbè i Urrit
El 8 de setembre es compleixen dos mesos de la festa de la immaculada Concepció.
És una diada consagrada per l’Església catòlica a la Nativitat de la Mare de Déu. Arreu del planeta, són molts els santuaris que ho festegen. La gran majoria basen la tradició en el fet que la imatge que es venera va ser trobada per una bestiola o un pastor. La troballa té a veure amb el fet que s’havien perdut o més aviat s’havien amagat (per a preservar-les de l’odi musulmà).
Parlo de “clàssic” perquè ja fa anys que em ve de gust repetir-ne la història. La cadència del calendari m’hi convida. El privilegi de ser la primera en aquest llistat pertany a la Moreneta (segle XI). També fou la primera a ser coronada canònicament, a Espanya.
L’havien localitzat uns pastors (any 880). 1.001 anys després, en fer-la patrona del principat, se la va encabir –al calendari– a la data del 27 d’abril. El color morenet del seu rostre ve fixat per haver estat allunyada del sol.
També a la transformació del vernís aplicat damunt i a l’ús d’ivori (per a bastir-ne la cara), un material que s’ennegreix ràpidament quan s’oxida.
Un segle més tard, tenim la de Núria. Sense oblidar la Mercè (any 1320).
La història narra que normalment es produïa un prodigi amb serrells miraculosos per a fer-les aparèixer. Això solia tenir lloc en entorns naturals (com ara avencs, escletxes rocoses, coves, la copa d’un arbre o la sorra d’un rierol). Voler-se resguardar de la fúria sarracènia fent-ho en una casa particular era jugar-se el físic i quelcom més.
En la relació, hi podem afegir moltes denominacions: Queralt, Meritxell, Núria, Puigcerver, la Roca, les Arenes, Urgell, Vallivana, Claustre, Tura, Lord, Montgrony, Sió, Pi, la Cinta, Turó, l’Alba, Gardeny, Camí, etcètera. La geografia dels països catalans és molt rica en aquest vessant. Totes elles acostumaven a ser escultures de fusta policromada. Típicament romàniques i amb un posat molt hieràtic.
Aquesta devoció pot provenir de cultes prehistòrics envers figures femenines/terrenals, pel profund rerefons de veneració a la mare terra i a la fertilitat. D’ací, neixen les processons, novenes i altres tradicions integrades a la cultura popular. Jo situo, però, la força on es recolza aquest sentiment en l’arrelament, i senyoratge de les nostres carenes muntanyenques. Passejar per l’entorn natural d’aquests santuaris et conforta. Ja ho deia Joan Maragall: “No sé què teniu, que us estimo tant, muntanyes!”.
Fora de Catalunya, trobem Covadonga, la de la Penya de França, Guadalupe, Pilar i Arànzazu.
