Josep Ballbè i Urrit
Fa cinc anys i mig que disposo d’aquesta talaia diària del diari local. Confesso que em sento molt afalagat amb aquesta confiança que se’m dona.Alhora, no amago que sovint em sento un pèl aclaparat per la responsabilitat que se’n deriva. Suposo que és prou fàcil d’entendre. Opinar i fer-ho sense embuts comporta la convivència de diferents controvèrsies enfrontades: aprovació, oposició, gelosia, calúmnia, etcètera. En soc plenament conscient. Un cop fet aquest preàmbul, passo a parlar del sant que avui ens marca el calendari. Sant Francesc d’Assís és un referent que es fa estimar de tothom. El seu carisma sedueix, fins i tot, els agnòstics. Els valors que conreava –des de sempre– amaren el cor i els sentiments d’aquells que puguin ser els més durs de pelar. Un estol de pautes i normes abocades al reglament de l’orde franciscà, que ell fundà. Nascut l’any 1181, se’l considera figura cabdal en l’espiritualitat de l’edat mitjana. Fins a l’extrem de referir –ell mateix– que “un raig de sol és suficient per a espantar moltes ombres”. També que “cal tenir paciència amb totes les coses. Però, sobretot, amb un mateix”. De fet, com més se’n gasta, més se’n té. En tot plegat, el que tenia molt clar era que “de res no serveixen els sermons, a menys que caminar esdevingui la nostra prèdica”. Quants polítics i preveres del món actual no quadren allò que volen vendre i el que fan. Quanta hipocresia! N’hi ha que et miren amb un cert orgull, perdonant-te la vida. Es creuen per damunt del bé i del mal. No practiquen “la cortesia, germana de la caritat, que apaga l’odi i fomenta l’amor”. Tal com he referit al títol de la meva columna, aquest sant tenia ben assumit i interioritzat l’esquema del voluntariat pur i dur. Una gran filosofia vital de cara a desenvolupar projectes de tota mena. Era feliç perquè mai no tenia ni retenia res per a si mateix. Proclamava –als quatre vents–: “Necessito poques coses. I les poques que necessito, les necessito poc”. Quina fondària i quin nucli de contingut essencial! Les paraules buides se les endú el vent. Es dilueixen en la inèrcia del dia a dia. És ací on, abans de cloure l’escrit, tibaré d’una darrera cita seva. La trobo antològica en la crida que hauríem de sentir tots de cara a ser sal i llavor del nostre món: “El testimoni dels nostres fets poden ser l’únic sermó que algunes persones escoltin avui”.