Josep Ballbè i Urrit
Tant ahir com abans-d’ahir, tibava del calendari a l’hora de bastir aquest espai. Com que ja diuen que “no hi ha dos sense tres”, soc reincident.Amb la figura –avui– de Sant Martí de Porres (el popular “Fray Escoba”), també em ve a la memòria d’una cançó de Los Sirex: “Si yo tuviera una escoba”. El grup es va dissoldre fa 51 anys, però aquell èxit va durar anys i panys... i em ve com a anell al dit. Sense pecar de pessimista, miro l’entorn i m’entren ganes de plorar. El desgavell campa a tort i a dret. “Subsistir” esdevé assignatura de risc per a molta gent que no té manera i arguments per a mirar endavant. La classe política del país no està a l’altura suficientment. T’encomanen a dites de l’ordre del “qui dia passa, any empeny”. De temes a citar, en tenim per a triar i remenar: un IPC desbocat. Alguns empresaris i grans operadors actuant de manera despòtica i insolidària. Un planeta “malalt” i enfangat amb temes bèl·lics. Una manca real de criteris ecològics i aplicats a redreçar el caos del canvi climàtic. L’obsessió malaltissa per valors materials i ben allunyats de l’humanisme social global. Els Sirex ja avançaven llavors que farien “tabula rasa” –“cuántas cosas barrería”–amb els diners: “primero, lo que haría yo, primero, barrería yo el dinero, que es la causa y el motivo, ay, de tanto desespero”... I seguien amb allò del “segundo, lo que haría yo, segundo, barrería bien profundo todas cuantas cosas sucias se ven por los bajos mundos”. És de jutjat de guàrdia que, passat mig segle, les coses efectives hagin millorat ben poc. Ens manca consciència individual i col·lectiva. De fet, gairebé gosaria plantejar que –d’escombres– se’n veuen més aviat poques. Força vegades les hem suplert per aspiradors. Ens hem deixat amarar i posseir per la comoditat i la llei del mínim esforç. Xuclem del pot. Tant se’ns en fot assistir a una mena de funció de teatre metafòrica on el més calent és a l’aigüera i res no funciona. Em permeto recordar que un dels col·lectius dels quals és patró el sant del dia és el dels escombriaires i de les conegudes com a “quelis” (les senyores de la neteja). Prou sé que estic divagant al voltant de temes innocus i insulsos. En el fons, tanmateix, pretenc crear un pòsit d’esperança i un mínim de rauxa –entre tots– per a anar revertint el panorama. Mai no ens hem de deixar vèncer pel desencís. Hi ha feina.