Josep Ballbè i Urrit
La Mare de Déu és patrona d’un munt de regions de la península. Dessota diferents advocacions, els catalans tenim la nostra Moreneta.
Els aragonesos, el Pilar. Els andalusos, la Macarena. Els bascos, Begoña. Els “belloteros”, Guadalupe. Els valencians, la Verge dels desemparats... I els madrilenys, l’Almudena, que és avui.
Cenyint-me a aquests darrers, la seva Verge ha “caminat” amb ells des de la primeria, quan va néixer la “ciudad del oso y el madroño”, als albors de l’edat mitjana. L’estàtua emblemàtica d’aquests dos elements–que també figuren a l’escut de la ciutat– s’arrela en una llegenda: el rei Alfons XI va caçar un os en uns boscos de l’entorn. Se l’anomenà “el del pardo”.
Aleshores, es decidí posar-lo a l’escut. Pel que fa a la cirereta de pastor (o d’arboç), es diu que la cosa prové d’una disputa al voltant de la propietat d’unes finques. Finalment, es convingué que la ciutat es quedaria amb la zona arbrada (on n’hi havia molts, d’aquests fruits) i l’Església amb les pastures.
En encetar-se el segle VII, ja es venerava una imatge. Amb la invasió sarraïna, els fidels decidiren amagar-la –dins d’un cubell– a la muralla, amb uns dos ciris. En reconquerir la vila (any 1083), el rei Alfons VI n’ordenà la seva recerca. Miraculosament, el 9 de novembre del 1085, es desprengué un tros immens de la muralla. Al seu interior, es retrobà la Verge de la Vega, assignant-li el nom actual, amb motiu d’haver-se localitzat a la ciutadella (“almudaina”, en àrab). Alhora, es decidí que fos la patrona de Madrid.
No sempre ha estat ubicada, tanmateix, al mateix punt. Primer, va estar a la parròquia de Santa Maria. Més tard, a l’església del Sagrament i
–el 1911– a la catedral. Passada la guerra civil, tornà al Sagrament i a la que, en aquell moment, era la catedral de Sant Isidre. Fins que, ara fa 45 anys, coincidint amb la visita del Papa Pau VI, es bastí la catedral de Santa Maria, la Real de l’Almudena (davant del Palau reial), entronitzant-la el juny de l’any 1993.
Fins ací, doncs, un bri de cultureta. Sempre va bé. I com que soc en un espai d’opinió, em mullo dient que lamento moltíssim el paper vergonyantment trist de la “tal” Ayuso, presidenta de la regió. Déu nos en guard que mai no arribi a dur les regnes del país de la pell de brau! Quin daltabaix més gran! Els “gerros” –com ella– millor fer-los fora.
