Carles Fornell
Què és el temps? És energia, és una línia infinita en què no hi ha passat ni futur, només present i el present solament és. El temps no entén d’estacions, és el constructe de la nostra ment en què els costums han condicionat el temps amb el pas dels dies, les hores i els anys del calendari.
Llavors, per què cal creure en la ciència? No perquè ens digui coses certes sinó les seves respostes són les millors que tenim, i si apareix una resposta millor, serà la correcta. Per exemple, la física de Newton era la ciència fins al segle XIX, però quan Einstein va formular la teoria sobre l’espai corb i el temps variable, es va convertir en un científic extraordinari. El model absolut de la ciència no sempre funciona, ha de ser revisat per a comprendre els nous fenòmens físics. La ciència està en constant evolució per a actualitzar els errors que porta la mateixa evolució.
Amb això vull dir que el que ens fa avançar és el dubte i no la certesa. Jo no sé si l’espai és realment corb, com pretén la relativitat general, però no conec fins avui cap altra forma més eficaç d’entendre el món físic. Ara bé, l’obsessió d’alguns científics per qüestionar totes les veritats ens condueix a l’escepticisme. La precarietat de la veritat no implica que no puguem posar-nos d’acord, de fet, la ciència és el procés per a posar-nos d’acord. D’altra banda, tots els grans descobriments van ser intuïcions, la ciència neix d’un somni, s’afirma quan demostra ser més eficaç que altres somnis i es converteix en el somni comú de tots.
La ciència està construïda en la cerca progressiva de respostes. La ciència no comença a la universitat, sinó en la curiositat i el coneixement que ens caracteritza des de la infància. Els nens als quatre anys no els fa por abandonar prejudicis i canviar, aprenem molt ràpid. La societat pot continuar aprenent sempre que no temi els seus nombrosos prejudicis. Els homes que romanen fixats a les seves idees no les canvien fàcilment, les idees noves inspiren temor i desconcert.
L’esquema conceptual de Newton, un model absolut de la ciència en què no sempre funciona i que ha de ser revisat en profunditat, per a comprendre els fenòmens físics nous als quals s’accedeix. Dubtar de les seves pròpies afirmacions i no tenir por de posar a prova les seves pròpies conviccions, aquest és el nucli de la ciència del canvi. El procés científic avança contínuament a la recerca de la millor manera de pensar. No obstant això, l’antiga imatge d’una ciència arrogant segueix encara molt present a la societat i és el blanc anticientífic crític del relativisme cultural. La ciència està en constant evolució, perquè és conscient dels límits de tot coneixement, encara que està en constant transformació. No tot el que existeix es pot demostrar, ni tot el que es pot demostrar existeix.
Cada dia sabem més, però entenem menys.
