Ramon Bosch
Soc dels que creu que els parlaments no es poden saltar l’estat de dret i, si ho fan, les seves accions no poden quedar impunes.
El que va passar al Parlament de Catalunya l’octubre del 2017 va ser massa gros per fer veure que no va passar res o per fer creure que el Parlament està per damunt de les lleis que nosaltres mateixos ens hem donat. Es va fer una aposta molt forta i es va perdre perquè, si no s’hagués perdut, els qui la van fer no haurien anat a la presó ni haurien hagut de fugir del país amagats al maleter d’un cotxe.
Es va fer una aposta i es va perdre, potser convé que comencem a dir totes les coses pel seu nom. De la mateixa manera penso que ningú no hauria d’haver anat a la presó per aquells fets. Va ser una desmesura enorme. És encara una desmesura enorme perquè hi ha gent que continua tenint el seu patrimoni embargat i encara està pendent de judici i d’altres que, des d’aleshores, no han pogut tornar a casa seva. S’havia de trobar la manera d’acabar amb aquest despropòsit i si l’oportunitat es presenta en forma de sessió d’investidura, benvinguda sigui aquesta oportunitat d’acabar amb una situació que ha causat tant de dolor a tanta gent.
Diguem-ho clar, els acords sobre l’amnistia a què s’ha arribat aquesta setmana no són un acte de generositat, sinó de necessitat, però caldrà molta generositat, i moltes renúncies, perquè aquests acords arribin a bon port. Ja s’ha vist l’enrenou que ha causat el sol fet d’haver-los anunciat. Perquè, ho hem de tenir clar, això no va només d’amnistia, això va també de models d’estat. Des de la majoria absoluta d’Aznar s’ha anat imposant un marc mental d’estat recentralitzat, amb Madrid com a gran xuclador de recursos i d’oportunitats. I davant d’això el PSOE no ha estat capaç de desmarcar-se’n i de proposar un model propi perquè el centralisme a Espanya té unes arrels molt profundes que arriben, com a mínim, a la Restauració i que es manifesten en coses tan evidents com el poder judicial. Aquest marc mental fa que per a molts espanyols, de tot color polític, els sigui més fàcil d’entendre aquest model d’estat que no pas, posem per cas, el federalisme. A banda, si la política és pedagogia, com deia Pallach, el PSOE n’ha fet ben poca sobre el seu model territorial.
Sigui com sigui, l’alternativa a la recentralització, ara per ara, no és la independència, sinó la capacitat i l’habilitat que tinguin les forces polítiques nacionalistes per empènyer el PSOE cap a un altre model territorial, cap a un nou model de finançament autonòmic, cap a una estructura de comunicacions viàries no radial, cap a una reforma a fons del poder judicial, imprescindible si es vol que això funcioni.
L’anterior legislatura va ajudar a canviar coses del model social, la que ara començarà hauria de tenir com a eix principal el debat sobre un nou model territorial. Perquè això tingui èxit, caldrà molta generositat de tothom. Si cadascú només mira la vianda que té al plat, el tren descarrilarà només sortir de l’estació. Tenim una oportunitat enorme al davant, tant de bo ho sapiguem fer bé.
