Meritxell Compte
Em declaro en contra del progrés. Ara, després de dir-la tan grossa, està clar que necessito explicar el perquè d’aquesta afirmació tan radical i definir-ne els matisos.
No em refereixo a qualsevol mena de progrés, és clar. El progrés és necessari i ens fa la vida més fàcil i còmoda. Però a depèn de quin context el progrés és una cosa que sobra una mica.
Avui sortint de rehabilitació, anava per la Rambla de Terrassa i m’he fixat en el cartell del cine on ara hi ha el Zara. I això ha desencadenat un seguit de pensaments sobre la ciutat d’ara i la ciutat del passat. Per a qui no ho sàpiga, abans el local del Zara era una sala de cinema. Jo ja no l’he presenciada mai, va tancar als 2000. Però a casa els meus pares m’han explicat més d’un cop ocasions en què hi havien anat a veure alguna estrena –”Titanic”, ni més ni menys–. Això és només un exemple dels molts que en podria posar. Un exemple de com una ciutat amb identitat s’ha acabat convertint en una col·lecció de botigues sense personalitat replicables i franquícies. I és que com no hem de declarar-nos en contra del progrés en aquest sentit quan, un lloc tan especial com una sala de cinema –i aquesta en concret, que per als que hi hagin entrat, sabran que el local en si és bastant espectacular– s’ha convertit en un establiment més d’Inditex on l’espai només es pot gaudir si un està disposat a formar part del capitalisme del “fast fashion”.
També és fàcil idealitzar el passat quan, si com m’ha passat a mi, teniu una àvia xerrameca que sempre t’ha explicat les anècdotes de quan era petita. Sempre m’ha explicat amb molt d’amor nostàlgic com quan era petita i vivia al carrer de Sant Llorenç, el que abans era ja bastant les afores de Terrassa –i ara justament és bastant cèntric–, i com en aquell moment tots els nens jugaven despreocupats al carrer –de terra!–, i només unes illes més enllà començaven els camps. És fort pensar que aquesta ciutat tan densa i ocupada que tenim ara fa cosa de 70 anys era tan diferent. Sembla d’un altre món. I és que realment mires fotos antigues –de Terrassa o de qualsevol ciutat, realment– i és inevitable tenir aquest sentiment de romantitzar el passat. En part perquè en blanc i negre tot es veu més idíl·lic i nostàlgic, en part perquè les fotografies mostren una població vestida d’època amb actituds despreocupades, en part perquè és inevitable comparar-se amb l’ara i la societat d’immediatesa en què ens hem convertit –ara ja no parlo només de la ciutat física com a tal, que també–.
I és que el progrés, evidentment com tot, té coses bones i dolentes. Tornant a l’anècdota del Zara, recupero un debat que he parlat a vegades amb amigues. Es tracta de l’efecte “botiga d’empanades”. Suposo que tots haureu vist aquestes botigues que s’estan propagant descontroladament per tot arreu. Les mítiques botigues especialitzades en mil i una categories d’empanades, el nou menjar ràpid de moda. Doncs em sap greu dir que si heu vist una d’aquestes botigues al vostre barri, ja ha començat un procés irreversible. El lema és: botiga d’empanades com a sinònim de gentrificació d’un barri.
I és que quan aquestes franquícies es comencen a propagar, és sinònim de creixement de preus generalitzat i d’hordes de gent externa al barri que ve a colonitzar-lo indiscriminadament. Botigues d’empanades que substitueixen brutalment les petites botigues de barri, que petites com són no poden fer front a l’augment massiu de preus i es veuen obligades a tancar. I és que, com he dit abans, això va lligat a una forta pèrdua d’identitat i d’arrelament al barri. Abans, per exemple, era comú anar al sabater, a la sastreria, a la modista... i fins i tot acabaves tenint un cert tipus d’amistat amb el botiguer. Quantes sabateries queden ara als vostres barris? Perquè la meva va tancar fa temps. Ara, franquícies com aquesta de les empanades o cafeteries amb números que també estan a tot arreu van substituint aquests petits comerços per establiments sense caràcter i treballadors mal pagats que l’últim que voldrien és estar allà. I amb aquesta pèrdua de petits comerços, cinemes i altres mítics ens queda una ciutat que es va uniformitzant i que aviat ens semblaran totes tretes del mateix patró. Però, això sí, amb moltes empanades per a tothom.
Un altre tipus de progrés que em fa molta pena és el de la tecnologia i la dependència que n’estem creant. Un altre cop: evidentment, un progrés necessari i que ens facilita la vida en quasi tots els aspectes. Però alhora, a depèn de quin àmbit ens està convertint en una societat d’esclaus tecnològics fins a tal punt que podem parlar de termes com l’addicció o la dependència. Torno a pensar en les fotografies en blanc i negre amb el dia a dia d’una gent que no sabia què era un mòbil. Ara això és impensable. Penso en la meva àvia jugant al carrer amb nens de la seva edat i penso en els nens d’ara que cada cop més d’hora ja demanen les maquinetes als seus pares perquè molts cops no se saben distreure d’altra forma. I una altra cosa que em fa molta pena és quan vaig en tren i miro al voltant, i el 80% dels que m’envolten van amb el cap cop mirant el mòbil. Jo intento aguantar dins el grup aquest d’estranys que encara llegim al tren –quan no vaig tan cansada com per adormir-me–. Però és que realment hi penses i el tren s’ha transformat en un transport de mòbils dels quals surten persones com a protuberàncies. I s’ha perdut aquesta connotació bonica que tenia de gaudir del moment d’anar d’un lloc a l’altre o fins i tot d’invertir aquest temps en alguna cosa més útil que anar movent el dit amunt i avall per una pantalla. Avui dia una pel·lícula com “Abans de l’Alba” seria impensable. Si no l’heu vist, us la recomano fortament, bàsicament tracta de dos desconeguts llegint a un tren que comencen a parlar i així aleatòriament decideixen passar el dia junts. I tot comença per un llibre sent llegit a un tren. En fi, aquesta pel·lícula necessitaria un escrit per si sola.
Per acabar, crec que el missatge ja ha quedat prou clar. Tampoc vull quedar com una “boomer” antiprogrés i tecnologies. Només dic que estaria bé prendre’n consciència i trobar un equilibri de manera que aquestes petites coses, com l’espontaneïtat en un tren o els petits comerços de tota la vida, persistissin.
